SESSIÓ DE CONTROL
El ‘Pas canviat’ de l’oposició
La sessió de preguntes va ser espessa, es va allargar innecessàriament i els partits de la minoria van debatre sobre temes allunyats de les qüestions plantejades a l’ordre del dia.
Sessió del Consell.
Hi ha dies en què l’oposició busca el cos a cos directe amb el Govern, baixar al fang i fer guerra de trinxeres. N’hi ha d’altres en què segueix una via diametralment diferent, sense sang i optant pel desgast per avorriment, tant dels ministres que han de respondre com dels soferts ciutadans que volen conèixer el pols polític del país. La sessió de preguntes que es va viure ahir al Consell General va ser clarament del segon tipus. Hi havia onze qüestions a l’ordre del dia, i els ben asseguro que passaven els minuts i les hores, però no les preguntes. Era com intentar mastegar mig quilo de cigrons a mig coure sense ni aigua per fer-los baixar.
Algú dirà que ser persuasiu en cada tema és una demostració de la bona salut de la nostra democràcia, però els asseguro que aquest no és el cas, en absolut. Perquè justament la fiscalització del Govern passa per esperar d’aquest respostes clares i precises, però hom també espera que les preguntes estiguin a l’altura. I ahir, un servidor, sincerament, va trobar a faltar molt més bones preguntes, però com diu la Bíblia, els camins de l’oposició són inescrutables.
Consell General.
Un cas paradigmàtic el vam tenir amb la recepta electrònica: quan semblava que la voluntat era conèixer quant trigaria a implementar-se el nou sistema, resulta que es va acabar debatent a bastament sobre el tercer pagador. Segons Montané, molta gent del país no va al metge per aquesta qüestió, malgrat que no hem estat capaços de trobar les dades estadístiques en què es basa per fer aquesta afirmació. El debat en aquest sentit es va allargar tant que fins i tot el cap de Govern va intervenir reclamant que les preguntes se cenyissin a la qüestió plantejada a l’ordre del dia, i que no s’aprofités l’avinentesa per baixar fins a Arbeca.
Tot i que aquest va ser el punt que va esgotar la paciència, el cert és que ja feia estona que hom veia cares d’incomoditat a la bancada de la majoria. Algunes preguntes i afirmacions van fer bufar més d’un, sobretot des del moment en què Pere Baró va voler fer asseure Conxita Marsol com una alumna díscola i li va llegir la cartilla, com és habitual amb un discurs preparat abans de sentir la resposta de la ministra, i ideal per retallar-lo després en forma de clip per a les xarxes socials.
Per a mi, però, el tema més interessant que es va tractar ahir va ser el llarg tall que ha patit durant setmanes l’RN-20 entre Merens i Acs. El debat sobre les ajudes va deixar dues coses d’alta rellevància.
La primera, que la consellera Montané estava tan agraïda amb França, que quan va anar a un programa de televisió així ho va verbalitzar. Segur que d’aquí a cinquanta anys, algun historiador trobarà que aquesta afirmació era d’altíssima importància per deixar-ne constància en una sessió del Consell General.
La segona, és clar, tenia a veure amb el Pas de la Casa. Sí, ja saben, aquell lloc recòndit que genera el 20% del PIB andorrà, però que només ens en recordem en temps d’eleccions o quan la carretera està tancada. Quan en parla la majoria, sembla que el Pas sigui Hollywood com a mínim, mentre que quan ho fa l’oposició (referint-se al tracte que hi dona el Govern), sembla que es refereixin a Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. No sorprèn que davant la diferència de punts de vista Jordi Torres s’oferís a Pere Baró per fer-li una visita guiada a la localitat. Que és ministre de Turisme.
Però sobre el Pas, el més curiós de tot va ser que es posés a debat el seu model econòmic. Segons Baró, depèn massa del comerç i del turisme, i quan hi ha una afectació d’aquestes característiques, en pateix molt les conseqüències, d’aquí que demanés si el Govern té un pla per canviar el model... La sorpresa hauria estat una resposta afirmativa, és clar, perquè m’imagino que a cap administració se li acudiria matar la gallina dels ous d’or o, dit d’una altra manera, arriscar dos de cada deu euros del nostre PIB.
Ara no puc estar de demanar-me què podríem fer al Pas per mantenir el pes que té en l’economia del país i alhora canviar el model. Potser edificar-hi una central nuclear ara que les plaques solars de Grau Roig no acaben de funcionar? O potser un parc de dinosaures? Així en tindríem un a cada frontera i ens podríem vendre com a reserva de la biosfera del juràssic! Ah, no, calla, ja ho tinc: podríem concentrar-hi tots els centres d’estètica per fer-se les ungles que tenim a Andorra, que això estic segur que representa, pel cap baix, el 80% restant del nostre PIB.
El dia que el Consell General reformi el reglament estaria bé que plantegés un format més obert, en el qual el debat no estigui tan encotillat i pugui ser també el Govern qui repregunti sobre les propostes de l’oposició. Algú em dirà que m’he begut l’enteniment, que qui té la responsabilitat de respondre és el Govern. Però no ens hem d’oblidar que de càrrecs públics com a consellers generals ho són tots, i que de vegades també els ciutadans ens preguntem legítimament sobre algunes que sentim.
En tot cas, després de la sessió d’ahir, si l’oposició vol guanyar les pròximes eleccions s’haurà de posar les piles, i molt!