RELACIONS INTERNACIONALS
RIP al referèndum
La votació de l’acord al Parlament Europeu no es produirà fins molt a finals d’any, de manera que la consulta se celebraria uns dos mesos abans de les generals. Espot ho ha descartat.
Espot, amb el comissari Sefcovic i el primer ministre de San Marino.
Ara va de veres. El referèndum per l’acord d’associació ni hi és ni se l’espera aquesta legislatura. La propera? Ja ho veurem. Els ritmes de la Unió Europea i el sorprenent resultat negatiu de la votació del tractat amb Mercosur han donat l’oxigen necessari a Xavier Espot per no haver-lo de convocar-lo abans que acabi el mandat. Tal com porta anhelant des que es van conèixer els resultats de les primeres enquestes, que apuntaven a un no rotund. I ningú vol córrer el risc de passar a la història com el cap de govern –a imatge de David Cameron– que va fracassar en l’intent d’imbricar més Andorra amb els socis europeus. Tot i que hi ha un sector de DA que tampoc veu tan clar que no es pogués guanyar. Perquè una cosa és enarborar la bandera en contra sense tenir responsabilitats de govern i amb mínimes conseqüències del que es digui i una altra fer campanya en contra en un plebiscit oficial i vinculant –queda gravat i et persegueix tota la trajectòria política dins i fora el país. Mai sabrem el que hauria passat.
Els grups coincideixen a no convocar eleccions plebiscitàries
Quins són els tempos de la Unió Europea? Doncs venen a ser un misteri de l’estil del de la Santíssima Trinitat, amb una única cosa palpable, que són molt lents. A hores d’ara, encara no s’ha pronunciat sobre la naturalesa jurídica de l’acord; si és mixt o no; si envaeix competències que els països membres no han cedit a la Unió o no. Un cop faci aquests pas es designarà un dels seus perquè el firmi –el que l’ha negociat, amb tota seguretat: l’eslovac Maros Sefcovic–, i els experts consultats situen les dates més plausibles a finals de maig, principis de juny si no hi ha més entrebancs. Un cop superat aquest tràmit, arriba el torn de la votació en el Parlament Europeu que, segons els mateixos experts, no se celebraria abans del desembre d’enguany, amb la qual cosa, si es convoqués el referèndum seria uns dos mesos abans de les eleccions. Xavier Espot ha dit públicament que això no ho farà. No hi ha cap indici que la cambra europea emeti un vot negatiu, i per tant es podria preveure convocar el referèndum un cop es firmi, però tampoc n’hi havia cap que acabés el tractat amb Mercosur al Tribunal Europeu de Justícia (s’ha enviat al purgatori) després d’una negociació de més de 25 anys. Per tant, s’esperarà a conèixer el resultat de la votació dels diputats europeus i, en conseqüència, no tindrem consulta. Tot amb el permís de Donald Trump, que ja ha liquidat l’OTAN i si continua amb la mateixa política internacional li falta poc per acabar amb una Unió Europea que ha deixat tremolant.
Sense consulta ni reforma de les pensions, queda habitatge i avortament
I arribats aquí, què?
Els presidents dels grups parlamentaris de DA, Jordi Jordana; Concòrdia, Cerni Escalé; PS, Susanna Vela; i CC, Carles Naudi –excepte Carine Montaner, d’Andorra Endavant, que encara s’ho està pensant instal·lada en la dimensió desconeguda– coincideixen que si no pot ser immediat tal com voldrien tots menys la majoria, el nou govern que surti de les generals hauria de convocar un referèndum, que és irrenunciable, com més aviat millor. Per dos motius. El primer és que si és mixt i es fes a posteriori de la votació positiva sobre l’acord de cada país membre de la UE i després el resultat de la consulta fos negatiu, la imatge d’Andorra quedaria molt tocada. I el segon també està relacionat amb el fet que sigui mixt. Esperar que els parlaments nacionals hi diguin la seva suposarà uns cinc anys en el millor dels casos i deixaria ferit el tractat abans d’entrar en vigor. De manera que en el supòsit que el resultat del referèndum fos afirmatiu, prèvia modificació de la Llei de Tractats, podria aplicar-se immediatament. (El Canadà té un acord comercial que fa uns deu anys que funciona, tot i que encara hi ha països de la UE que no l’han ratificat).
Els grups coincideixen també de forma unànime a descartar la possibilitat que la propera cita electoral es convertís en plebiscitària i d’aquesta manera esquivar la consulta. Ja se sap que una majoria considerable de l’electorat acostuma a votar en un sentit o en un altre –en general, pel no al que sigui– per qualsevol motiu menys pel que es demana. Jordana –a títol personal, puntualitza– considera que l’acord és una acció de país que no es pot barrejar amb unes generals en què el que es vota són partits per moltes més derivades que la de la Unió Europea. Vela és del mateix parer, ja que defensa que l’acord és una qüestió de pacte d’estat en què participen diferents formacions, i no de l’acció de govern de DA i, per tant, se n’han de desvincular completament per no confondre. Escalé només hi veu desavantatges i, a banda del desconcert que podria generar, considera que en el supòsit que s’optés per la forma de plebiscitàries, el debat electoral només giraria al voltant d’Europa. Naudí és igual de taxatiu i afirma que en cap cas s’hauria de barrejar. Amb l’afegit que en el seu partit hi ha diferents sensibilitats al voltant d’aquesta qüestió, ell n’és un ferm defensor, i abans de convocar una consulta s’ha d’informar exhaustivament els ciutadans i que després decideixin en un sentit o un altre amb coneixement de causa. Escalé trenca el consens davant la possibilitat de celebrar el referèndum el mateix dia que les eleccions: tres urnes –llista nacional, parroquial i acord–, dues votacions. Mentre que per a Concòrdia podria ser una alternativa, les altres formacions ho descarten de ple perquè defensen que la separació de les convocatòries ha de ser des de totes les perspectives, conceptual i temporal. Amb la qual cosa tornem a ser al cap de carrer.
De quatre dos, i amb sort
Els deures pendents fins a finals de legislatura, tant si s’esgota com si no, són bàsicament quatre, amb el permís de Concòrdia, que estan encaparrats i molt amb la llei del sòl. Solucionar o com a mínim alleugerir la crisi de l’habitatge, la reforma del sistema de pensions per fer-lo sostenible, la despenalització de l’avortament i el referèndum per l’acord amb la UE. Aquest últim ha quedat descartat i s’afegeix a les obligacions per al curs que començarà l’any vinent. Pel que fa a la reforma de les pensions, una demanda recurrent que ha donat més voltes que les negociacions de Mercosur, podem concloure el mateix. Un nou ajornament perquè el text està molt verd, el consens entre grups encara més, i perquè cap govern pren mesures tan impopulars com apujar la cotització, rebaixar el preu del punt o endarrerir l’edat de jubilació a les portes d’unes eleccions. Amb la qual cosa només queden els pisos i l’avortament. El primer segueix el seu camí després de l’espantada de finals d’any i el text estarà tancat en breu amb l’objectiu d’aprovar-lo al Consell abans de l’estiu. L’altre repte està complicat. Al màxim que es pot aspirar és a treure la dona del Codi Penal, res més. Sempre que l’interlocutor segueixi sent Parolin. Si no, va directe a fer companyia al referèndum i les pensions a l’espera que la propera legislatura es tiri endavant. O no.