Recurs per aclarir al Constitucional vincles entre Pastor i l’exfiscal Alberca

Silvestre Advocats ha presentat un recurs de súplica davant el Tribunal Constitucional en què sol·licita la recusació del magistrat ponent Pere Pastor, denunciant que la decisió d’inadmetre el seu recurs d’empara es va conèixer per la premsa abans de ser-li notificada i acusa l’alt tribunal d’aplicar un doble estàndard en matèria de recusacions. El lletrat demana la nul·litat de l’aute del 19 de gener de 2026 i la retroacció de les actuacions, o bé, subsidiàriament, l’admissió a tràmit de l’empara.

El nucli del recurs se centra, en primer lloc, en la composició del tribunal. Silvestre planteja com a qüestió prèvia la inhibició o recusació del magistrat ponent, argumentant que poden existir elements que afectin l’aparença d’imparcialitat. El lletrat apunta a possibles coincidències acadèmiques a la Universitat d’Andorra entre el ponent i l’exfiscal general Alfons Alberca, actual magistrat, i demana que es practiqui prova documental per aclarir l’abast d’aquestes vinculacions. També sol·licita que s’oficiï la UdA per identificar el director de la tesi doctoral del fiscal adjunt Borja Aguado.

Josep Anton Silvestre defensa que, en un procediment on el debat central és la imparcialitat judicial, qualsevol dubte objectiu ha de ser examinat amb el màxim rigor. Recorda que la recusació de la magistrada Núria García Val, presidenta del Tribunal de Corts, va ser validada sobre la base d’una “aprehensió legítima” fonamentada en aparences, i sosté que el mateix criteri hauria d’aplicar-se ara quan és la defensa qui invoca la dimensió objectiva de la imparcialitat. El recurs posa el focus en el circuit de notificació de l’aute d’inadmissió. Silvestre afirma que no va rebre comunicació formal de la resolució abans que el seu contingut fos publicat per diversos mitjans de comunicació i posteriorment al BOPA.

També es menciona que el coneixement previ del sentit de la decisió a través de la premsa no és una qüestió merament mediàtica, sinó que incideix directament en la confiança en el funcionament de les garanties processals. El lletrat sosté que no és constitucionalment acceptable que una decisió d’aquesta transcendència es difongui abans que la part afectada en tingui notificació formal.

Un altre eix del recurs és la crítica al que qualifica de contradicció d’estàndards en matèria de recusació. Silvestre argumenta que el Tribunal Constitucional va sostenir en resolucions anteriors que les causes de recusació han de ser “reals i acreditades”, però que en el cas de García Val es va validar un apartament basat en aparences i en la noció d’“aprehensió legítima” promoguda per la Fiscalia.

Aquesta asimetria, al seu parer, vulnera el principi d’igualtat en l’aplicació judicial de la llei. Si les aparences poden justificar l’apartament d’una magistrada, sosté, no es pot inadmetre per “manca manifesta de contingut constitucional” un recurs que denuncia precisament una aplicació expansiva d’aquest criteri. El lletrat considera que el seu recurs planteja una controvèrsia nuclear sobre el dret al jutge predeterminat per la llei i al tribunal imparcial, i que, per tant, no podia ser tancat en fase d’inadmissió.

El recurs també qüestiona la base factual sobre la qual es va fonamentar la recusació de García Val, en particular la suposada abstenció reiterada en causes amb intervenció d’un determinat lletrat, extrem que la magistrada va negar públicament.

Silvestre expressa que alterar la composició d’un tribunal sobre una premissa controvertida sense una acreditació institucional clara genera un problema constitucional de primer ordre. El Constitucional haurà de decidir ara si admet la súplica i revisa la seva pròpia decisió d’inadmissió en un cas que, més enllà de les parts implicades, torna a situar el debat sobre les recusacions, les aparences i la confiança en la Justícia al centre de l’escena institucional.