Dilmé sosté que el Clot d’Emprivat va urbanitzar-se sense planificació

Enric Dilmé, l’únic doctor arquitecte d’Andorra i especialista en restauració del patrimoni, afirma que la urbanització en altura al Clot d’Emprivat tenia “dues falles de sortida”. La primera, va argumentar Dilmé ahir al programa Parlem-ne, de Diari TV, és que el comú d’Escaldes-Engordany no va tenir el 2018 (quan va aprovar-se la primera revisió del pla d’urbanisme sota el segon mandat de Trini Marín) “una visió global” de com havien de ser els edificis del Clot d’Emprivat i el seu entorn urbà. “No van donar-se indicacions concretes de volumetries a cadascuna de les torres ni de com havien de ser els acabats o els colors perquè tot tingués certa harmonia. Ara cada edifici és un bolet, amb una forma, uns colors i una volumetria particulars”, va assenyalar.

Els entorns de protecció dels béns immobles encara estan per fer

El segon error del comú escaldenc va ser que la normativa urbanística aprovada aleshores no exigia als promotors que alliberessin més terreny a peu de carrer per a ús públic. “La virtut d’acumular edificació en alçada és que es guanyi espai en planta baixa, però aquí no es va fer o no es va fer prou”, va remarcar l’arquitecte.

“Ara cada edifici és un bolet, amb una forma, uns colors i una volumetria particulars”
Enric Dilmé, Doctor arquitecte

Tot i les crítiques a la urbanització del Clot d’Emprivat, Dilmé va matisar que la tipologia constructiva de torre “no és dolenta per se”, i va recordar que en èpoques tan llunyanes com l’edat mitjana (va posar l’exemple de San Gimignano, a la Toscana) ja es construïen torres enmig de la ciutat. “Un altre debat, i això és el que ha discutit molta gent, és si és una tipologia adequada per a Andorra”, va puntualitzar.

“En un món cada vegada més petit i més estàndard, allò que és diferent tindrà més valor”Enric Dilmé, Doctor arquitecte

D’altra banda, l’autor d’El darrer segle d’arquitectura andorrana (Anem Editors) va afirmar que el patrimoni arquitectònic, a Andorra, “es cuida, però es podria cuidar més”. Dilmé va admetre que el país no és el pioner “en moltes coses”, però tampoc queda enrere: “Tant en aquest aspecte com en altres es va avançant.”

Pel que fa a l’arquitectura “vernacular”, Dilmé va remarcar que encara s’hauria de protegir “d’una manera més extensa”. L’arquitectura contemporània està més risc: “Com que no es coneix prou, no es té en compte. I quan ha desaparegut un edifici després no hi ha manera de recuperar-lo. Però això passa aquí i als països del nostre entorn. No som diferents en aquest sentit.” Entre d’altres, l’arquitecte va posar d’exemple, d’aquest patrimoni contemporani, la Casa Farràs, construïda a mitjans de la dècada del 1950, encaixonada entre immobles molt més grans a l’encreuament entre l’avinguda Meritxell i la Rotonda i únic edifici d’estil racionalista que queda a Andorra.

Els entorns de protecció dels béns immobles amb valor patrimonial són una assignatura pendent del país, ja que “la gran majoria encara estan per fer”. En aquest camp, va destacar Dilmé, “hi ha tota una feinada per desenvolupar”. Tot i que el creixement urbanístic accelerat del país des de mitjan anys cinquanta ha acabat “encerclant” molts d’aquests béns, l’arquitecte va assegurar que el més “important” és que els edificis no s’hagin enderrocat. “Mentre hi siguin, sempre tindrem la possibilitat de tirar enrere qualsevol actuació”, va afirmar. A més, l’expert en restauració de patrimoni arquitectònic va mostrar-se convençut que el patrimoni local té futur: “En un món cada vegada més petit i més estàndard, allò que és diferent tindrà més valor.”

Amb relació a les noves construccions, Dilmé va assegurar que cada vegada són de més qualitat i utilitzen materials i tècniques més sostenibles. Finalment, amb l’objectiu de reequilibrar la balança i promoure un creixement que no contribueixi a l’alça de preus, l’arquitecte va proposar “carregar amb impostos” les edificacions de luxe i “alliberar” les que es destinin al mercat de lloguer.