EL CAP DE GOVERN RESPON
Espot se sotmet a una demoscòpia
La visura ciutadana fa arribar al líder dels demòcrates diverses preguntes sobre les principals preocupacions del país.
El cap de Govern conversant amb una dona.
Quan em van dir que Xavier Espot faria una cosa anomenada “El cap de Govern respon”, per un moment me’l vaig imaginar amb uns auriculars de pilot d’helicòpter i fent de teleoperador des d’una xafogosa república bananera. Com si ho veiés: (so de trucada) “Bon dia, soc el Xavier, en què el puc ajudar?” “Doncs miri, és que tinc problemes per pagar el lloguer...”. “Ha provat de desendollar el país i tornar-lo a endollar?”
Però no, es veu que es tractava d’un programa de televisió, també típic de repúbliques bananeres, però en aquest cas el Cap responia preguntes de la ciutadania sense anar vestit amb un xandall amb els colors del país, la qual cosa reduïa força l’interès. Preguntes, és clar, no sobre el sexe dels àngels, sinó sobre aquelles qüestions que més preocupen, els temes que avui estarien al capdamunt de qualsevol estudi demoscòpic fet per Andorra, Recerca i Innovació.
“L’habitatge és i continuarà sent una de les principals preocupacions del país”
De les 130 que es van rebre, la visura ciutadana, representada per quatre dels seus membres, va elegir les qüestions més candents per tal que Espot hi donés resposta. I quines són, aquestes preocupacions? Doncs ja s’ho poden imaginar: l’habitatge, l’Acord d’Associació (Oh, Europa!), el model de creixement del país, les pensions, els salaris... Tot més previsible que en una comèdia amorosa d’aquestes de baix pressupost de Netflix.
“Que l’acord d’associació sigui mixt no té res a veure amb el fons del que s’ha pactat”
Si volen saber si se’n va sortir, ja els diré que la pregunta és innecessària. Pensin que Espot fa sis anys que brega com a cap amb una oposició dura, amb contrincants com Pere López, Cerni Escalé o Carine Montaner, que intenten fotre-li tanta canya com poden. Per respondre quatre preguntetes seleccionades i segurament massa previsibles dels ciutadans no li va caldre ni desfer-se un xic el nus de la corbata, amb l’aplom i la seguretat habituals que li coneixem. Poden estar d’acord o no amb el que diu, però ara mateix el cap se’n surt sobradament al Consell o davant la càmera. Veurem si qui l’ha de rellevar al capdavant de la candidatura Demòcrata té la mateixa capacitat.
I pel que fa a les novetats, doncs la veritat és que ben poques, sobretot per aquell que segueixi habitualment la política i la premsa del país. Descongelació progressiva i quirúrgica dels lloguers, topalls màxims, ajudes a la compra i registre de la propietat pel que fa a l’habitatge.
Sobre Europa, l’Acord serà com un sandvitx de màquina de gasolinera, mitx, i haurà de comptar, si ha d’entrar en vigor, amb l’aprovació del Parlament Europeu i dels estats. El més curiós de tot és que es va parlar més de l’acord que de la seva possible votació per part dels andorrans. “A la ciutadania se l’ha de convocar quan sigui necessari; però ara mateix no hi ha un text pactat sobre el qual votar”, deia el cap mentre aprofitava per criticar les presses de l’oposició.
I la recepta pel creixement del país és la que els recomanaria qualsevol nutricionista de cara a les festes nadalenques que s’acosten: equilibri. Buscar el terme mitjà entre atipar-se com un porc com si no hi hagués demà o fer decréixer la panxa com si féssim la dieta de l’Andorra dels anys cinquanta del segle passat.
El més important de tot va arribar a la part final: les pensions. Saber quant cobraré un cop la vellesa m’allunyi d’aquestes entrenyables pàgines. La putada és que ja parlaven d’apujar l’edat de jubilació, amb la qual cosa em veig treballant amb bolquers quan em fallin els esfínters.
En general, doncs, ja veuen que poca cosa. El més “picant” de tot va ser les crítiques que va aprofitar per repartir vers Andorra Endavant i Concòrdia aprofitant que el Valira passa pel Principat, però tampoc s’hi va prodigar gaire. Reconec que vaig trobar a faltar algunes preguntes sobre pipicans i voravies, però després vaig pensar que això d’ahir era en clau nacional i que les ruqueries alguns ja se les guarden per als comuns.
Quin és el problema d’aquest tipus de formats? Doncs que malgrat haver-hi preguntes, hi mancava la rèplica i el debat dels mateixos ciutadans, de periodistes i de contrincants polítics. Vaja, que ahir Espot va poder exposar i passejar la seva praxi de Govern i les línies mestres de la seva política, però aquestes no estaven sotmeses a la inquisició directa ni indirecta de ningú. Només el teleespectador podia quedar o no convençut per les explicacions i jutjar amb el mateix coneixement de causa. Per debats i rèpliques, doncs, hauran d’empassar-se les sessions de Consell o esperar-se que arribin els comicis i torni a començar una mica el ball de bastons.
