'CAS BPA'
Com una llosa
La llosa judicial va caure sense avisar. Esperaven ‘empats’, van rebre condemnes. Mirades perdudes, cap declaració i un silenci dens que ho deia tot. La sentència va fer mal.
L’exdirectiu de BPA, Joan Pau Miquel, surt acompanyat de la seu de la justícia.
Deu anys després, va arribar. No pas la pau, ni la veritat revelada en versicles legals, sinó la sentència. Sis mil cent vuitanta pàgines -una per cada dia de procés i uns quants extres per si el Tribunal Superior vol fer-ne capítols addicionals- que van deixar glaçat més d’un rostre ahir dimarts al migdia. La causa BPA ha parlat. I ha cridat.
Els condemnats, divuit dels 24 processats, van arribar puntuals. L’ambient? Curiosament lleuger, com de final de curs, amb advocats intercanviant rialles nervioses i periodistes locals buscant a la cara dels acusats pistes d’un veredicte que alguns ja intuïen com amable. La prèvia tenia regust de treva. Es parlava d’empat, de condemnes simbòliques, fins i tot d’una “amnistia encoberta” per tapar una dècada d’incertesa judicial i evitar més mals de cap institucionals. Joan Pau Miquel? Segons el càlcul popular, no cauria més enllà del que ja havia passat a la Comella.
Però la realitat no n’entén, d’expectatives. Quan els secretaris judicials van començar la lletania de condemnes -set anys per aquí, cinc per allà, multes milionàries pel mig- les rialles es van esvair amb la mateixa rapidesa que el so d’un cop de porta. Les cares, llargues. Les paraules, poques. Només algun “mare meva” murmurat entre dents, i algun ull vermell que no es va voler amagar. El col·lectiu jurídic va quedar mut. “No ens ho esperàvem”, va admetre un lletrat. L’únic alleujament: encara queda recurs.
El més dur del cop ha estat, és clar, per a l’ex-CEO de BPA. Set anys ferms i una multa de trenta milions d’euros. Una xifra molt alta, però res a veure amb la que demanava el fiscal. No és poca cosa.
Els acusats van arribar confiats, però en van sortir trencats
Mentrestant, a l’altra banda de la realitat, el silenci. L’absència gairebé total de mitjans espanyols en la vista d’aquest dimarts és, si més no, reveladora. Ni La Sexta -tan activa quan tot va esclatar- ni TV3 ni RAC1 van considerar oportú enfilar l’A-2. Catalunya Ràdio hi va enviar un corresponsal des de Martinet, i l’ACN va fer acte de presència. I prou. La resta, ni rastre. Paradoxal? Potser. La Vanguardia se’n va oblidar. Sobretot després d’anys alimentant des dels platós el relat d’una operació d’Estat contra l’independentisme català amb BPA com a instrument d’atac contra la família Pujol. Però dimarts, quan tocava fer balanç, la cadira buida. Potser la justícia real fa menys audiència que la justícia imaginada.
El veredicte va glaçar l’ambient, que inicialment era de confiança
No hi ha dubte que la sentència és un cop dur, no només per als condemnats, sinó per a l’engranatge del darrere. La seva contundència deixa poc espai al dubte: per al Tribunal de Corts, hi va haver estructura, hi va haver blanqueig, hi va haver responsabilitats. I ho han escrit amb claredat i extensió. Les defenses insisteixen que el delicte no existeix, que tot era una interpretació forçada. Però per ara, la interpretació que compta és la dels magistrats. I aquests, abans de jubilar-se al setembre, han volgut deixar empremta. Com qui escriu la seva última novel·la abans del silenci.
Per si faltava tensió, el que ha passat aquest dimarts no només resol un capítol, sinó que obre la porta a d’altres. Les causes Landstreet i Camargo són les següents, i aquesta sentència pot actuar com a precedent. El missatge entre línies és clar: el blanqueig ja no és un concepte nebulós a Andorra. Té nom, rostre i condemna. I si algú pensava que tot això acabaria en un “tots contents”, s’ha equivocat de pel·lícula.
La contracrònica d’aquest dia, doncs, no es llegeix només en els números de la condemna ni en les escriptures dels magistrats. Es llegeix en el gest de qui surt amb el cap cot, en el silenci dels passadissos, en la mirada de sorpresa d’advocats avesats a guanyar batalles. I també, per què no dir-ho, en el buit mediàtic que deixa en evidència com alguns relats ja no interessen quan la realitat no encaixa amb el guió esperat.
Andorra encara no tanca una de les seves etapes més incòmodes. La justícia ha parlat inicialment. I com sempre, la història real, la que no surt als titulars, es llegeix millor entre línies.
Abaixat el teló, Miquel va ser el primer a travessar la porta. Amb pas ferm però lent evitava preguntes. Amablement, com qui ja ho tenia previst, declinava fer declaracions. Cap dels processats, ni tan sols els advocats, tenia ànims per verbalitzar res. Alguns acaten però no comparteixen.
