L’orgull d’haver obert el camí

Marina Fernández parla amb la calma de qui ha tancat una etapa sense deutes pendents. Ho fa al programa Fora de joc de DiariTV, on deixa enrere el braçalet de capitana per mostrar-se com la Marina persona, més enllà del símbol en què s’ha convertit per al futbol femení andorrà. “Ho he donat tot: ànima, cor, temps i compromís”, assegura, amb la convicció de qui sap que no podia exigir-se més.

Va començar amb dos anys i mig a Sant Julià, envoltada de nois i amb una pilota que no ha deixat mai del tot. Durant anys va ser l’única nena a l’equip. Es canviava en un vestidor a part i després entrava a les xerrades amb la resta. Aleshores no hi veia diferències; amb perspectiva, entén què significava no formar part del grup completament. “Jo anava a jugar i a passar-m’ho bé”, recorda. Sense referents femenins propers, va créixer mirant Ronaldinho o Iniesta, fins que amb el temps va trobar en Vero Boquete un mirall: picar pedra en silenci i esperar el moment.

Representar el país, el cim d’una trajectòria marcada per l’esforç i el compromís.

La selecció ho ha estat tot. Des dels 13 anys lluitant perquè existís un combinat femení fins al debut a Gibraltar, quan per fi va sonar un himne perseguit durant anys. “Representar el país és el més gran que he fet.” El primer triomf internacional i el partit al Comunal davant Luxemburg continuen sent records que l’emocionen. No només pels resultats, sinó per la sensació d’haver convertit un somni col·lectiu en realitat després de molta perseverança. Capitana amb 18 anys, va assumir una responsabilitat enorme amb una màxima clara: esforç, constància i respecte pel vestidor. Per a ella, liderar era donar exemple cada dia, fins i tot en els moments en què les coses no sortien.

No tot ha estat celebració. Les lesions, els canvis a la banqueta i decisions amb les quals no combregava la van obligar a reflexionar. “Hi ha coses amb les quals no estava d’acord i no podia recolzar un projecte si no hi creia”, admet. La idea de parar feia temps que rondava. Entre el desgast mental acumulat i la necessitat d’estabilitat laboral, va entendre que havia arribat l’hora de fer un pas al costat. “Estic supertranquil·la. Capítol tancat.” Sense amargor, només la sensació d’haver complert.

El futbol també ha estat refugi. Quan a la seva mare li van diagnosticar càncer, va dubtar si jugar un partit important. Va acabar saltant al camp i signant una actuació decisiva. “Va ser el millor regal que li podia fer.” Transformar el dolor en energia competitiva ha estat una constant en la seva trajectòria i una manera d’aferrar-se al que estimava.

La família és el pilar invisible de tot plegat. Caps de setmana renunciats, quilòmetres i una presència incondicional a la graderia. “Sense ells no hauria estat qui soc.” El dia del comiat, envoltada dels seus i de moltes esportistes del país, va sentir que el cercle es tancava com havia imaginat: amb emoció i orgull compartit.

Ara observa el futbol des d’una altra perspectiva. Continua vinculada com a entrenadora i encara s’estranya quan li demanen fotos a la lliga de futbol set. Sap que forma part d’una generació pionera que va obrir camí quan gairebé no n’hi havia. Si algun dia torna, serà des d’un altre rol. Mentrestant, vol que la recordin com “una nena que ho va donar tot” i que va defensar un escut petit només en mida. Perquè, com repeteix, encara que sigui petit, l’escut d’Andorra i de la selecció és immens.