Adeu a una de les referents

El Nou Estadi de la FAF d’Encamp va viure ahir un matí molt especial amb l’últim partit de Marina Fernández amb la selecció de futbol després d’11 anys de carrera. Tot just tenia 18 anys quan va estrenar-se amb l’equip nacional el 2014, també contra Gibraltar, i ara, 36 partits després, deixa la selecció perquè, com ella mateixa va explicar, hi ha altres prioritats per sobre, com la seva família. Ja a la prèvia la central havia avisat que el que era important era que Andorra guanyés com va acabar passant, però la realitat és que ahir era el seu dia, com explicava la seva companya d’aventures dins del camp i també a fora, Tere Morató, que admetia que “el partit d’avui ha estat una mica secundari perquè el que volíem era que la Marina gaudís, que tingués els seus moments de glòria i que acabés de la millor manera possible, com així ha estat”. I és que a més del triomf, la ja exfutbolista de la selecció va acomiadar-se amb dues assistències i sent ovacionada per la parròquia desplaçada a Encamp quan va ser canviada en un matí molt emotiu.

Fernández va rebre l'ovació de tot el públic quan va ser canviada

Generosa com sempre ha estat com a líder del vestidor buscant el millor per a les seves companyes, Marina Fernández no va voler que l’homenatge fos només seu, sinó que va ser per a pioneres de l’esport en femení a casa nostra. “Vaig fer una petició perquè nosaltres amb el futbol tenim una gran sort, que és que tenim força més visibilitat que altres esports, i per això vaig demanar que gent pionera d’altres esports pogués venir i assistir-hi perquè se’ls donés aquest reconeixement que moltes vegades no se li dona a la dona esportista”, va explicar Fernández. Noms del futbol com Laia Pérez, Andreina Silva, Natàlia Font o Míriam Tizón; del rugbi com Nàdia Olm i Paula Calvo; del vòlei com Clara Babot; de la natació com Carolina Cerqueda; o de l’esquí de fons com Gina del Rio, van anar desfilant per un passadís format per les jugadores de la selecció per donar suport a Fernández en un dia tan especial com el d’ahir. Poc abans de l’última sorpresa que hi havia reservada, la presència dels seus pares, un dels seus puntals, ja no només a nivell personal, sinó també durant la seva carrera futbolística. “Espero no emocionar-me gaire”, va arrencar dient a l’inici del seu discurs, un parlament en què va afirmar que “elles són l’exemple perquè les noves generacions puguin gaudir” a més d’acomiadar-se de les seves companyes de selecció, a qui a més de dir-los que “els queda molt futur”, els ha volgut donar un consell, “que gaudiu moltíssim, sobretot amb passió”. Tot això, amb un missatge final: “Que la pilota continuï rodant, i que Andorra arribi el més amunt possible”.

Onze anys de vivències donen per a molt, i per a Fernández, “sempre que veníem a representar el país era una cosa molt important per a nosaltres”, que recordava també que “és un orgull i una passió que crec que cap de les seleccions la té tan a dins com la tenim nosaltres”, i entrant més en detalls, la central recorda dos moments, “el primer Preeuropeu a Malta i el gol de falta, perquè era l’inici d’alguna cosa, i el partit a Moldàvia, perquè per situacions de la vida no volia jugar aquell partit, i al final vam acabar guanyant i van ser els primers tres punts oficials i va ser molt important per a mi”.

36 partits i 11 anys després, marxa una referent amb qui s’explica bona part del que ara és la selecció femenina, i sobretot, del que seguirà sent i creixent en el futur.