REFUGIATS DE GUERRA
Fugir per tornar a viure
Tres dones ucraïneses refan la vida a Andorra després de fugir de la guerra, en un procés marcat per la por, la pèrdua i la lluita constant per reconstruir un futur lluny de casa.
Olesia Smirnova
Tres dones ucraïneses, tres trajectòries marcades per la guerra i un mateix destí: Andorra. Les històries d’Olena Vahina, Anna Stepanenko i Olesia Smirnova reflecteixen l’impacte humà del conflicte i el procés de reconstrucció en un país que, amb el temps, s’ha convertit en refugi.
Olena Vahina va arribar a Andorra fa quatre anys amb la filla, el marit i el gos
Olena Vahina va arribar fa gairebé quatre anys sense pla previ. Va sortir d’Ucraïna al costat del marit, la filla i el gos, travessant Polònia i Alemanya a la recerca d’un lloc segur. “No teníem res, ni informació, ni destí”, recorda. Procedent del Donbàs, ja havia viscut un primer desplaçament el 2014, quan el conflicte havia alterat la seva vida per primera vegada. La segona fugida va ser definitiva. El viatge va estar marcat per la incertesa i l’esgotament. “No sabíem on anàvem, només volíem estar fora de perill”, explica. Després de vint dies de desplaçament amb cotxe, va decidir detenir-se a Andorra gairebé per intuïció. “Em vaig quedar perquè estava esgotada. No podia seguir més”, admet.
Olena Vahina
Els primers dies al país van ser una mescla de por i alleujament. Sense conèixer l’idioma ni el sistema, la família va aconseguir regularitzar la situació en poques setmanes. “Va ser tot molt ràpid, depeníem molt de l’ajuda d’altres persones”, assenyala. Va començar treballant com a cambrera, lluny de la seva professió de perruquera. “Al principi acceptes el que sigui. Només vols començar de nou”, afegeix. Amb el temps, va aconseguir tornar al seu sector. Avui treballa des de fa tres anys en el mateix centre i ha aconseguit estabilitat. Així i tot, reconeix que el procés d’adaptació va ser més dur del que esperava. “Per als adults és difícil començar des de zero. No és només l’idioma, és entendre com funciona tot”, explica. L’Olena insisteix que l’impacte emocional de la guerra segueix present en el dia a dia. Des de llavors, la seva prioritat és clara: “La seguretat és el primer. Per això som aquí.”
Olesia Smirnova i la seva família
La història d’Anna Stepanenko i Olesia Smirnova, que són família, afegeix una altra dimensió a aquest mateix procés de ruptura i reconstrucció. Abans de la guerra, Stepanenko tenia una vida estable a Kíiv, on treballava d’advocada en una empresa. “Tenia la meva carrera, la meva casa, la meva família”, explica. Però l’inici dels bombardejos ho va canviar tot en qüestió d’hores. “Quan Kíiv va començar a ser bombardejada intensament, vam agafar l’imprescindible: documents, una mica de diners, i ens en vam anar”, relata. “Vam entendre que no era sol contra objectius militars, també contra civils.” Ella va deixa enrere el marit, els pares, avis i familiars.
Olesia Smirnova en una conferència
Olesia Smirnova, professora d’idiomes, recorda que “el primer dia de guerra a les cinc del matí ens vam aixecar amb el soroll de les bombes”, un moment d’incertesa. “Després, a les dues de la tarda, ja vam veure la primera explosió des de la finestra, i en aquell moment vaig agafar les filles, les vaig posar al cotxe i vaig començar a córrer”, explica, deixant enrere l’exmarit, el fill i els pares.
Anna Stepanenko i el seu marit
Les dones recorden el viatge com a llarg, complex i ple d’obstacles. “Vam ser cinc persones en un cotxe i vam trigar nou dies a arribar.” Van sortir d’Ucraïna a través de Moldàvia, ja que no tots tenien passaport. “Cada pas era complicat. Hi havia problemes de gasolina, de transport, de seguretat. Molta gent intentava sortir i no podia.” Durant el trajecte, l’ajuda de desconeguts va ser clau. “Voluntaris ens donaven informació, menjar, diners. Sense aquesta ajuda no hauríem arribat”, afirmen. Finalment, el 5 de març del 2022 van arribar a Andorra, on tenien familiars que els van oferir un primer suport. També es van implicar activament a ajudar altra gent. “Treballàvem amb la Creu Roja, classificant medicaments, traduint-los per enviar-los a hospitals a Ucraïna. Era la nostra manera d’ajudar.” La vida professional, no obstant això, va fer un gir radical per a Stepanenko. “A Ucraïna era advocada, aquí treballo de cambrera”, explica. La barrera lingüística ha estat determinant. “Sé anglès i francès, però aquí necessites català i espanyol. N’estic aprenent, però no és fàcil.” Simirnova explica que “era professora d’idiomes i ara a Andorra continuo sent professora d’idiomes, ajudo a fer classe a persones ucraïneses”. Amb el temps, el provisional s’ha tornat permanent. “Pensàvem que seria temporal”, diuen, però continuen construint el futur lluny de casa i de la seva gent.
Anna Stepanenko i la seva filla
UNA COMUNITAT QUE AJUDA ELS SEUS
