REPORTATGE
Records i lliçons de la covid
Sis anys després, Martínez Benazet i Jover revisiten la gestió de la covid al llibre ‘Divendres 13. La pandèmia a Andorra’, en una conversa marcada per la memòria, la política i l’emoció.
Joan Martínez Benazet i Eric Jover
La pandèmia de la covid-19 va transformar Andorra i també la vida dels qui la van gestionar des de primera línia. Sis anys després d’aquell març del 2020, l’exministre de Salut Joan Martínez Benazet i l’exministre de Finances i portaveu del Govern Eric Jover han volgut fixar aquella experiència en el llibre Divendres 13. La pandèmia a Andorra. Ho expliquen en una entrevista al programa Parlem-ne, de Diari TV, en què combinen memòria, reflexió i també alguna anècdota inesperada.
Martínez Benazet i Jover, al ‘Parlem-ne’, de Diari TV.
El llibre neix, sobretot, de la necessitat de recordar. “Aquest llibre el que vol fer és desequilibrar la balança cap a la memòria”, explica Benazet, que defensa que no es tracta d’un relat històric exhaustiu, sinó d’una mirada personal sobre la gestió d’una crisi sense precedents. El volum barreja decisions polítiques, estratègies sanitàries i també emocions, amb un objectiu clar: evitar que l’experiència caigui en l’oblit.
“Aquest llibre el que vol fer és desequilibrar la balança cap a la memòria”
Aquesta dimensió personal és clau. Benazet admet que escriure el llibre responia a una necessitat íntima: “Jo, personalment, sentia la necessitat d’escriure’l.” Per a Jover, el procés també ha servit per reconstruir una memòria que el temps havia difuminat: la intensitat dels fets havia deixat episodis “emboirats” que calia ordenar abans que desapareguessin del tot.
Però si hi ha una idea que travessa tota la conversa és la de la unitat. Enmig de la incertesa i la por, el país va viure un moment excepcional de cohesió. “Si ens unim, som forts i ens en sortim”, recorda Benazet, que reivindica aquell esperit col·lectiu com una de les grans lliçons de la pandèmia. Tant ell com Jover coincideixen que, durant aquells mesos, la política va deixar de banda les diferències per prioritzar el bé comú.
“La intensitat dels fets havia deixat episodis emboirats que calia ordenar”
Aquella unitat també es va viure dins del Govern. Benazet rememora un dels moments més crítics: la decisió de tancar el país. “Si no tanquem, ens estimbarem”, va advertir al consell de ministres. La resposta va ser immediata i unànime. “No hi va haver ni una pregunta”, recorda, sorprès encara avui per la confiança rebuda.
La gestió, però, no va estar exempta de tensió ni d’angoixa. Benazet descriu un estat gairebé automàtic, centrat exclusivament en la feina: “La pandèmia em va anestesiar.” El dia a dia estava marcat per la urgència: garantir recursos, controlar contagis i evitar el col·lapse sanitari. Les emocions quedaven en segon pla davant la necessitat d’actuar.
Una de les situacions més dures va ser la gestió de les morts. El mateix Benazet admet la càrrega emocional de comunicar-les: “Tenies un nus aquí, al coll.” Aquells moments, repetits dia rere dia, van marcar profundament l’experiència dels responsables polítics.
Malgrat tot, el relat també deixa espai per a la humanitat i fins i tot per a l’humor. Un dels episodis més recordats és l’aparició inesperada del gat de Benazet durant una compareixença. “Ens ha vingut a saludar”, va dir aleshores. Una escena que, segons ell mateix, “em va apropar més a la gent” i que simbolitza com petits gestos podien alleugerir la tensió col·lectiva.
El llibre reivindica la unitat i alerta del perill d’oblidar-la
El llibre inclou agraïments, molts, però també alguns retrets. Benazet assenyala tres col·lectius que, a parer seu, van actuar de manera irresponsable: “Aquells que es van enriquir il·lícitament”, els qui van difondre teories conspiratives i els que van intentar treure rèdit polític de la crisi. Una crítica directa a actituds que van tensionar encara més un context ja per si mateix delicat.
L’exministre de Salut també alerta sobre els riscos de relaxar la confiança en la vacunació en un context internacional cada vegada més complex. Benazet adverteix de l’augment del negacionisme i critica les noves polítiques en alguns països que qüestionen o redueixen les estratègies de vacunació, amb conseqüències ja visibles. “Ara es moren nens de xarampió”, afirma, amb referència al retrocés en malalties que es consideraven controlades. Els exministres defensen que la pandèmia va demostrar el paper clau de la ciència i alerten que posar-la en dubte pot tenir un impacte directe en la salut pública.
En paral·lel, els dos exministres reivindiquen el paper de la comunicació durant la pandèmia. Les compareixences diàries van esdevenir un punt de referència per a la població, en un context d’incertesa constant. “Hi haurà morts”, recorda Benazet que va dir abans d’iniciar aquella etapa, assumint des del primer moment la duresa del missatge que haurien de transmetre.
Més enllà de la gestió immediata, el llibre també planteja reflexions de futur. La pandèmia va evidenciar les limitacions d’un país petit i la dependència de l’exterior, especialment en l’accés a recursos com les vacunes. Però també va demostrar la capacitat d’adaptació i resposta del país.
Sis anys després, la gran pregunta continua oberta: hem après realment alguna cosa? Benazet és prudent: “És un enigma.”