Una vida a l’ombra del crim

Montserrat Gimeno, condemnada a vint anys de presó per l’assassinat del seu marit l’estiu del 2010, es va suïcidar el 18 de novembre passat a la Seu d’Urgell als 67 anys, només tres mesos després de sortir de la Comella. El cos va ser trobat en una habitació llogada en un pis del barri de Santa Magdalena. L’autòpsia havia de determinar la causa exacta de la mort, però el seu entorn no té dubtes sobre el desenllaç. “No tenia ganes de viure”, resumeix l’única amiga que la va acompanyar durant els 15 anys de presó i en els últims mesos de llibertat.

La seva mort posa punt final a un dels casos penals més llargs de les darreres dècades al Principat. Gimeno va complir 15 dels vint anys de condemna, el màxim efectiu que permet la legislació, i amb l’excarceració es va convertir en la dona que més temps ha estat empresonada a Andorra. Va ingressar a la Comella amb 52 anys. En va sortir amb la salut deteriorada, sense família i amb una vida per reconstruir fora d’un país que ja no la podia acollir.

El 27 d’agost, el dia que va quedar en llibertat, la Policia la va lliurar a la duana a la seva amiga I. H. i al seu nou advocat, Emili Campos. Van baixar cap a la Seu d’Urgell amb una bossa, alguns papers i la idea, fràgil però persistent, que encara hi havia futur. “Teníem molts plans”, explica l’amiga. “Volia viatjar, volia muntar un estudi de dansa, fer coses”. Plans que contrastaven amb la realitat immediata: trobar un lloc on dormir, regular una pensió, sobreviure.

La sortida de la presó no va ser un alliberament, sinó una caiguda. Gimeno va passar per allotjaments temporals, hotels pagats per serveis socials i, finalment, una habitació precària a Santa Magdalena. Un pis que la seva amiga descriu com “de mala mort”, amb canvis constants d’habitació, increments sobtats del preu i exigències econòmiques contínues. “Se’n van aprofitar”, assegura. Parla d’abusos, de pressions per pagar menjar d’altres persones, de diners desapareguts i d’una sensació permanent d’amenaça. “La van anar trencant”.

Aquest final indigne contrasta de manera radical amb la vida que Gimeno havia tingut abans del crim. Venia, insisteix el seu entorn, “d’una casa bona”. Era una dona culta, formada, de classe mitjana alta. El pare havia estat jutge a Barcelona i el germà és metge especialista. Parlava idiomes, havia estudiat dansa i ballet, fins i tot a París, i havia treballat ensenyant dansa a infants amb discapacitat intel·lectual. A Andorra havia exercit en hotels i equipaments esportius, sempre vinculada a l’ensenyament. “Tenia cultura, educació, maneres. No era una persona marginal”, resumeix l’amiga.

La sentència ferma del Tribunal Superior sosté que Gimeno va matar el seu marit mentre dormia, després que ell li comuniqués la voluntat de separar-se i començar una nova vida amb una altra dona de trets asiàtics. Ella va negar sempre l’autoria. Durant el judici i 10 anys més tard va mantenir que no havia comès el crim i va intentar reobrir el cas. La justícia no ho va admetre. Amb el temps, però, el relat íntim que va compartir amb la seva amiga va anar prenent una altra forma: la d’una dona que hauria encobert un familiar proper per evitar-ne la imputació. “Ella l’encobria”, afirma I. H. “Va pagar per protegir”.

Gimeno havia canviat d’advocat després de 10 anys sense llibertat. Campos va posar damunt la taula diversos elements que, segons la seva tesi, no encaixaven amb la condemna. Havia estat operada recentment de l’espatlla i no podia aixecar el braç. “Amb uns 50 quilos, no podia amb un home de 100 quilos que practicava arts marcials”, sosté l’amiga, “ni tampoc embolicar-lo en posició fetal amb bosses industrials i cinta d’embalatge”. També es va apuntar que es van trobar petjades al terra que no corresponien a ella i que no hi havia mostres biològiques atribuïbles a Gimeno a la roba de la víctima. Elements que, segons l’advocat, generaven dubtes raonables sobre l’autoria, però que no van prosperar judicialment. El nou lletrat, repassant minuciosament el sumari va trobar cartes del difunt on explicava la relació amb un familiar, comenta I. H. El tribunal no va voler reobrir el cas perquè el presumpte delicte del sospitós havia prescrit. Gimeno es va enfonsar i juntament amb la seva amiga van enviar cartes arreu, a mitjans de comunicació, a polítics, reis, cantants famosos, primers ministres... Un diari italià es va fer ressò de la seva versió i va publicar la notícia. També el periodista Carles Porta la va entrevistar a la presó.

La vida a la Comella va anar minant-la. Des de l’inici va estar sota protocol de prevenció de suïcidi. “Sempre deia que estava pagant per una cosa que no havia fet”, recorda la seva amiga, que la va visitar de manera constant durant 15 anys. “No li vaig faltar ni un sol dia”. La relació amb la família era pràcticament inexistent. No rebia visites. “Tu ets l’única alegria que tinc”, assegura que li deia.

Els últims anys de presó, la salut es va deteriorar de manera clara. Problemes digestius, de pell, una fragilitat creixent. Quan la van jubilar dins del centre, tot i voler continuar treballant, l’impacte psicològic va ser definitiu. “Allà ja es va començar a apagar”, diu I. H. A fora, la realitat no va fer sinó confirmar aquesta sensació de buit.

El 18 de novembre, en aquella habitació de Santa Magdalena, la història es va acabar. Va ser enterrada a la Seu d’Urgell en un nínxol senzill, amb una làpida discreta pagada per amistats. Cap familiar hi va ser present. Per a qui la va conèixer de prop, li queda la imatge d’una dona culta, formada i acomodada que va acabar morint sola, després d’haver complert la condemna més llarga imposada mai a Andorra. El matrimoni tenia dos pisos –a Encamp i Canillo–. Un va ser embargat per deutes amb la comunitat. Gimeno, en una carta manuscrita, va deixar I. H. com a hereva universal, però tot va acabar en mans de les filles, la gran (adoptada) i la petita.