Una tragèdia inoblidable

El 8 de febrer del 1996 és una data gravada a la memòria col·lectiva d’Andorra. Aquell dia, una allau de dimensions excepcionals va baixar amb una força devastadora sobre Arinsal, va sacsejar el poble i va deixar al seu pas greus danys materials.

Segons les estimacions, es van desprendre prop de 2.000 milions de metres cúbics de neu, que van baixar a una velocitat d’uns 200 quilòmetres per hora des d’una cota aproximada de 2.900 metres. Un fenomen provocat per les intenses nevades dels dies previs i per un augment sobtat de la temperatura, que va afavorir l’alliberament de la neu acumulada. Malgrat la magnitud de l’allau, no es va haver de lamentar cap víctima mortal. Un fet que s’explica gràcies a l’evacuació preventiva de 180 veïns dels edificis Amadeus, Prats Sobirats i dels apartaments situats al peu del telecadira.

“Dins de la desgràcia estem contents perquè no vam haver de lamentar cap víctima”
Amadeu Gelabert, Exconseller
 

La ràpida actuació dels serveis d’emergència i del comú va ser clau per evitar una tragèdia. Un dispositiu que molts dels seus protagonistes encara recorden amb nitidesa. L’actual inspector major de la policia, Manel Pelegrina, que aleshores formava part del grup de muntanya, explica que la primera missió va ser inspeccionar la zona després d’una allau prèvia per comprovar que no hi hagués ningú sepultat. Durant aquestes tasques es va detectar un risc molt elevat a la zona de les Fonts, des d’on finalment baixaria la gran allau, fet que va motivar l’ordre d’evacuació immediata. Òscar Santos, que aleshores era bomber ras, destaca especialment la feina prèvia arran de l’allau anterior, sondejant la zona per descartar ferits, i com, poc després d’acabar la feina i tornar a l’estació, “ens van avisar que l’allau grossa havia caigut”.

“Estem molt orgullosos de la feina que vam fer aquell dia des de la policia”
Manel Pelegrina, Policia
 

Quan els serveis d’emergència van donar per assegurada la zona i van abandonar el lloc, ja entrada la nit, només hi va quedar una patrulla policial per evitar que algun veí intentés accedir a l’àrea evacuada. Un dels dos agents era Xavier Surana, que, juntament amb el seu company, acabaria enduent-se un gran ensurt.

“L’endemà al matí, quan ho vam veure ens vam trobar amb un espectacle desolador”
Xavier Surana, Expolicia

Els minuts previs a l’allau, assegura, van ser “una qüestió de pura sort”. El seu company havia sortit a buscar uns cafès a una residència propera i feia tot just uns segons que havia tornat al vehicle quan, de sobte, “vam sentir un soroll increïble”.

L’allau els va atrapar de ple. El jeep policial es va començar a moure d’un costat a l’altre, sacsejat per la neu i pels troncs d’arbres que baixaven arrossegats. Per una finestra oberta poc més d’un centímetre, la neu va començar a entrar a l’interior del vehicle i va cobrir bona part de l’habitacle. Enmig del caos, els agents van haver de decidir en qüestió de segons què fer. “Una opció era sortir del vehicle”, explica Surana, “però finalment vaig dir al meu company que ens ajupíssim, i ens vam quedar allà”. Quan tot va cessar, el silenci era absolut. “No sabíem si estàvem enterrats; tot al nostre voltant era blanc”, recorda. Per sort, van poder sortir del vehicle sense dificultats.

“Minuts després de tornar a l’estació ens van avisar que l’allau grossa havia caigut”
Òscar Santos, Bomber

“L’escena que vaig veure en baixar era de pel·lícula”, relata. La residència on havien anat a buscar el cafè estava completament emblanquinada, “com si un centenar de nens s’haguessin dedicat a llençar boles de neu contra l’edifici”, i l’entrada havia quedat destrossada. La gran sort, remarca, va ser que cap dels troncs no va travessar el parabrisa del jeep.

Un cop superat l’ensurt, van alertar la central de la policia. Surana recorda l’arribada dels seus companys amb un punt d’humor: “Pensàvem que després de tot ens deixarien marxar a casa, però ens van portar un altre cotxe –el primer va haver de ser retirat amb la grua– i ens vam haver de quedar”.

La magnitud real de l’allau es va fer evident amb la primera llum de l’endemà al matí. Pelegrina va tornar a la zona a primera hora i va trobar una imatge que encara avui defineix com a “surrealista”: diverses plantes dels edificis estaven completament cobertes de neu i un s’havia enfonsat. Surana coincideix en la impressió: “Era un espectacle desolador”, el reflex de la violència amb què la muntanya havia irromput al cor del poble.

Tots tres testimonis coincideixen en l’essencial: no es van haver de lamentar ferits ni víctimes. Pelegrina rememora amb orgull el dispositiu que es va activar per evacuar tothom i, tot i alguna veu crítica de l’època que assegurava que s’hauria pogut preveure amb més antelació, remarca que “estem molt orgullosos de la feina que vam fer”.

Una part clau també la va tenir el comú. Amadeu Gelabert, que aleshores era conseller, relata com en rebre l’avís d’allau van prendre la decisió immediata de desallotjar i es va desplaçar personalment al lloc dels fets per ajudar en les tasques. Destaca que l’operatiu va arribar just en el moment clau i que “poc després d’evacuar, el cònsol Garrallà ens va trucar per dir que ja havia caigut l’allau gran”. La gestió comunal, assegura, “va ser molt bona” i, “dins de la desgràcia que va suposar tot plegat, estem contents perquè no vam haver de lamentar cap víctima”.

Un detingut per l'allau

Les feines posteriors es van centrar a avaluar els danys causats, tant als edificis com a les pertinences dels residents afectats. Una tasca que es va allargar durant un parell de mesos i que va deixar algunes anècdotes que Pelegrina recorda encara gairebé 30 anys després. Tal com explica, una de les feines va ser identificar els diferents vehicles que havien quedat destrossats sota la neu. Una investigació que va acabar amb un detingut. Segons relata l’actual inspector major, un dels propietaris d’un dels cotxes sepultats va ser arrestat després que la policia trobés pastilles de droga a l’interior del vehicle.

Un altre cas curiós va ser el del propietari d’un dels pisos afectats, que va assegurar que guardava a casa una certa quantitat de joies. Quan la policia hi va accedir, però, “no hi va haver manera de trobar-les”, assegura Pelegrina. Mai no va quedar clar si es tractava d’un intent d’enganyar les asseguradores o si, simplement, les joies s’havien perdut a causa del temporal, que va deixar marca a Arinsal.