RELATS DE IMMIGRANTS
Anhels veneçolans des de l’exili
Quatre residents procedents del pais sudamericà expliquen perquè van marxar, el projecte de vida al Principat i l’esperança que es faci realitat un procés transició democràtica.
Residents veneçolanes
Andorra s’ha convertit en un nou punt de destí per a moltes persones procedents de Veneçuela que han hagut de deixar el seu país a la recerca d’estabilitat, oportunitats i seguretat. Lluny de casa, però amb la voluntat de començar de nou, aquesta comunitat ha anat trobant el seu espai al Principat, integrant-se en el teixit social i laboral sense perdre les seves arrels.
Elsy Benítez és una dona jubilada de 71 anys que va arribar al Principat fa 18 anys, el 2018. Va marxar per la inseguretat del país, no trobava feina i, a més a més, va patir un càncer que gairebé li va costar la vida. Va conèixer el seu marit, que és andorrà, per internet i va decidir marxar per poder tractar-se de la malaltia a Andorra, que va superar. Per relatar la situació d’inseguretat que es vivia explica un cas que li va passar a ella, quan “gairebé em va matar un home en una parada d’autobús, em va posar un ganivet a l’esquena demanant-me diners i que si no em matava”.
Marta Rosinach
“No es pot estar en un país on la teva vida corre perill constantment”
“L’adaptació transició són molt bones i estem molt contents aquí”
L’Elsy té una gran part de la seva família a Veneçuela, sobretot les seves filles i netes, i lamenta que les seves netes “mai han viscut en democràcia” i que les seves germanes han patit grans desgràcies per culpa de la inseguretat allà. Va deixar el país amb por, amb exemples com que “abans es podia anar pel carrer i ara ja no; abans podies parlar lliurement i ara ja no”. Explica que una de les seves filles porta les netes a la universitat i, quan acaben les classes, les va a recollir i tornen a casa, perquè la situació no té és assimilable a Andorra, “on es pot caminar pels carrers sense cap problema a qualsevol hora del dia”. L’Elsy està molt agraïda amb el país. Explica que va venir a treballar, però ara, que està jubilada, està involucrada en moltes activitats socials: és cantaire de l’Orfeó d’Andorra i treballa com a voluntària, entre d’altres activitats.
Marianela Raucci
“Els preus dels productes són europeus però el salari no ho és”
“Jo vaig patir un intent de segrest amb la meva germana, però no va passar res”
La Marta Rosinach va emigrar a Andorra fa 22 anys. Explica que va participar en algunes manifestacions pacífiques en contra d’Hugo Chávez i de la seva política, i la seva vida va córrer perill. Aquestes manifestacions eren reprimides amb molta violència i va ser el moment en què ella i el seu marit van decidir abandonar el seu país natal per buscar una vida millor per a ells i els seus fills. “No pots viure en un lloc on la teva vida corre perill”, assegura. La Marta té molta part de la seva família a Veneçuela. Al principi intentaven anar-hi cada dos o tres anys, fins que va arribar un punt que, en caducar el passaport veneçolà, se’ls va fer molt difícil poder renovar-lo, ja que els posaven molts problemes i no va poder ser. Una de les raons que els va fer decidir marxar a Andorra va ser que la família tenia una casa aquí, i el procés de trobar feina no va ser complicat, cosa que va fer que la transició fos suau i positiva per a tots.
Elsy Benítez
“Al meu país, hi ha una dictadura, un comunisme que mata”
“Visc amb una angoixa al cor, per la meva família que pateix cada dia ”
La Gabriela Minge porta 12 anys al Principat. Com molts veneçolans, va marxar en l’època de Nicolás Maduro. La seva família no estava convençuda amb la ideologia socialista que es representava al país i van decidir marxar a Andorra perquè el marit de la Gabriela va aconseguir feina en una empresa de targetes. Van empacar la vida de la Gabriela, el seu marit i les tres filles. La Gabriela explica que ella no va tenir problemes per al reagrupament familiar, però que no va ser fàcil portar les seves filles i el marit d’una d’elles. La burocràcia, els papers i els requisits migratoris els ho van complicar, però “amb el temps van aconseguir la residència per poder treballar i escolaritzar la seva neta”. Una de les seves filles va tornar a Veneçuela i va comprovar que tot estava caríssim, “no hi havia menjar i tot era en dòlars”. La Gabriela encara no ha tornat a Veneçuela.
Gabriela Minge
“Tinc encara dos germans meus a Veneçuela, a part de cosins”
“En Veneçuela tot està caríssim, no hi ha menjar, no hi ha medicines i és tot amb dòlars”
La Marianela Raucci va arribar al país el 2015 amb 19 anys, juntament amb la seva mare. A Veneçuela la situació era “impossible”. Ella estava estudiant a la universitat, però ho va deixar per poder començar de zero en un altre país amb més possibilitats. Un cop va arribar al Principat va començar a estudiar administració i finances. L’adaptació i el procés van ser fàcils: “m’agrada el clima, m’agrada el país i la gent m’ha tractat molt bé”, i de seguida es va inscriure als cursos de català del Govern per començar la integració i un cop acabat al món laboral. A Veneçuela va patir les conseqüències de la delinqüència en la pròpia pell amb un intent de segrest perquè la seva família era propietària d’una empresa i estava ben posicionada. L’any 2023 va tornar a Veneçuela i diu que allà “els preus són europeus, però el salari no”.
Les quatre dones viuen ara amb esperança el procés obert arran de la intervenció dels Estats Units i la detenció de Nicolás Maduro. “Del petroli no es menja, els recursos són per a nosaltres”.