SESSIÓ DEL CONSELL GENERAL
De les estadístiques a la marquesa
Baró, Marsol, Montaner i Mas, protagonitzen una sessió de Consell General amb moments tensos. Un ple a la cambra encara lluny de l’esperit nadalenc de pau, amor i estima.
Montaner, en primer pla, ahir al Consell General.
L’esperit nadalenc encara no ha arribat al Consell General. Com a mínim no ho han fet els valors de retrobament, pau, amor i estima. Val a dir que la sessió conciliar d’ahir sí que tenia un cert aire a dinar de Nadal, però de família mal avinguda, d’aquelles en què part dels seus membres intenten tenir la raó absoluta, sempre i en tot moment. De fet, fins i tot el pater familias, encarnat pel síndic Ensenyat, va haver d’apel·lar a l’article 7 del reglament de la institució que obliga els intervinents a fer-ho sempre amb respecte i cortesia cap als altres.
No se sorprendran si els dic que Pere Baró, Conxita Marsol i Carine Montaner van ser els protagonistes que van animar més la festa. Els dos primers ja ens tenen acostumats a enganxar-se: la seva topada és l’enèsim capítol d’un drama familiar fet sèrie que ja va per l’episodi tres mil dos-cents cinquanta. I el motiu, és clar, tampoc és nou: l’habitatge. No s’ho esperaven, oi?
“Avui la ministra està atenta en aquesta cambra, que l’altre dia estava rient”
A la pregunta formulada per Baró va seguir una resposta més que previsible de Marsol, però la cosa es va començar a animar a partir de les repreguntes. No és gaire habitual que una repregunta, que a priori hauria de ser una intervenció més o menys espontània, sigui la lectura d’un monòleg per part del conseller. Però Pere Baró, ahir amb el barret de vident i anticipant ja la resposta de la ministra, va aprofitar per fer una llarga intervenció llegida, d’aquelles ideals per fer-ne un clip per a les xarxes socials. Com aquelles típiques de la defensa del català que tant feien trempar dins dels calçotets a alguns Runer avall, ja saben què vull dir. Tot plegat, doncs, una mica teatralitzat, amb dos actors que no sortien del seu paper.
“M’he proposat no caure en les seves provocacions; potser és vostè que no està atenta”
La topada va acabar amb el conflicte sobre les estadístiques dels preus de venda i de lloguer. La ministra estava 100% segura que aquestes estadístiques són públiques, i Baró, per la seva banda, estava 100% convençut que no era així. Ja els adverteixo al 100% que algun dels dos s’equivocava, i al final del debat va ser Baró el que va sortir-ne escamat, perquè Cerni Escalé va trobar la informació en qüestió a les notes de premsa trimestrals del Govern.
Deia el gran filòsof Homer Simpson que “les estadístiques se les inventa la gent amb la intenció de demostrar alguna cosa, i això ho sap un 14% de la gent...”. El cert és que vivim en el món de la dada empírica, i això val tant per als preus de l’habitatge com per al nombre d’oncòlegs del país. I és que Carine Montaner va aprofitar el torn de repreguntes a una qüestió plantejada per Concòrdia a la ministra Helena Mas per començar la seva festa particular, afirmant que des del ministeri no saben quants professionals hi ha d’aquest àmbit.
Primer va començar felicitant amb sarcasme la ministra per estar atenta a la sessió del Consell, acusant-la d’haver estat rient amb la seva companya de bancada en l’anterior. Vaja, que li va sortir la vena de mestra de primària cridant a l’ordre a una alumna a qui considerava díscola. I, segonament, titllant Mas de “senyora marquesa” amb el pretext que no hi ha voluntat de fer res.
Ja veuen, doncs, que a mesura que va anar transcorrent el dinar de Nadal l’acidesa dels comentaris va augmentar més que la de l’estómac. Com es poden imaginar, a Mas totes aquelles diatribes de Montaner li van fer menys gràcia que el preu de la gamba vermella de Palamós. Tot i així, va assegurar que no estava disposada de cap de les maneres a entrar en les provocacions de la consellera d’Andorra Endavant, mentre afirmava que hauria esperat d’ella que tingués més elegància i criticant el seu afany de sobresortir sense explicar la veritat. Res més que la típica baralla entre consogres que es disputen si ha quedat més bo el fricandó o la pularda, i que va acabar amb una pausa ordenada pel síndic, que va provocar immediatament que tota la bancada Demòcrata s’acostés a la ministra Mas per mostrar-li el seu suport.
Després de l’abraçada que li va fer el cap de Govern em vaig arribar a preguntar per un moment si encara estàvem al Consell General o si s’acabava de produir la victòria contra una espècie alienígena invasora! Però després vaig pensar: qui soc jo per opinar, si quan guanyo una partida d’escacs contra l’ordinador en mode fàcil ho celebro com si el Barça hagués guanyat la Champions...
Bé, si volen saber més coses del debat consultin algun article seriós, perquè a un servidor només li agrada la salsa i com a qualsevol persona després d’un bon àpat amb trifulgues familiars, la resta de coses insulses li van provocar un desig irrefrenable de fer una bona becaina.
