Ladis Baró, pendent de Sant Julià

La parròquia que sol acabar decidint unes eleccions és Ordino, per cens reduït i perquè el resultat es resol per una quantitat exigua de vots –a Canillo, és tradició que hi hagi una sola llista. Les pròximes eleccions, però, el protagonisme previ a la cita és en exclusiva per a Sant Julià de Lòria. Per dos motius. En primer lloc, perquè el successor de Xavier Espot com a cap de cartell de DA –o de la plataforma que s’impulsi des de la majoria– amb més possibilitats de guanyar és el lauredià Ladislau Baró: aglutina moltes sensibilitats de centre i centredreta i no genera rebuig (excepte a Joan Gabriel i als seus quatre acòlits). I, després, perquè el ministre no farà el pas endavant –si és que el fa– si no té possibilitats reals de guanyar a la seva parròquia. D’una tacada, esquerdaria Concòrdia i acabaria amb les seves opcions de victòria –l’única alternativa, i per això l’Elisi el va cridar per deixar-los clar que l’acord amb la UE no es toca–, i alhora obriria la porta a governar en solitari. D’una altra manera, això és impossible si ens atenim a les previsions dels experts consultats. Fins i tot podria arribar a ser impossible governar. Partint del resultat de les últimes comunals, DA, amb el seu entorn i juntament amb CC de la Massana, governen en quatre comuns, mentre que Concòrdia, amb el PS i amb Desperta Laurèdia, en controlen tres. Traduït a consellers, dels 14 que surten de les llistes parroquials, en correspondrien vuit a DA i sis a Concòrdia, tot i que algun seria del PS pel fet de presentar-se en coalició a Andorra i Escaldes, com ja han anunciat. Els 14 de la circumscripció nacional, segons les mateixes fonts, es distribuirien de la següent manera: cinc per a DA, quatre o cinc per a Concòrdia (aquí hi aniran sols), un o dos per al PS i tres, aquest cop folgadament i no per restes, per al partit de Montaner. Amb la qual cosa DA tindria 13 consellers, Concòrdia més el PS, 12, i AE, tres. Així doncs, a menys que es produís un miracle en forma de Große Koalition a l’alemanya, la governabilitat quedaria en mans de les inquietuds de Carine: el més semblant a la dimensió desconeguda. Per tant, la clau és Sant Julià.

Per intentar entendre què pot passar a les pròximes eleccions a la parròquia, cal saber què és Desperta Laurèdia i la relació/compromís que té amb els de Cerni Escalé/Núria Segués. La força que controla el comú és només una marca que aixopluga sensibilitats diferents que tenen com a objectiu posar fi a les maneres amb què la UL dels Pintat ha fet i desfet durant anys. Fins que van perdre les eleccions del 2023. No és un partit en el sentit estricte: no té estructura pròpia, ni òrgans interns, ni activitat regular. Al Consell s’integra dins de Concòrdia, amb dos dels cinc consellers (un és Pol Bartolomé, depurat per atrevir-se a qüestionar la doctrina Escalé/Segués), però només el cònsol, Cerni Cairat, n’és membre (i destacat). Sant Julià és un baluard que Concòrdia s’ha de garantir per tots els mitjans si vol tenir aspiracions d’arribar a la casa gran. I en aquesta equació, la variable Ladislau Baró torna a ser clau perquè sigui irresoluble. Va col·laborar activament en el naixement de Desperta Laurèdia, és la seva parròquia, on té molt predicament, inclús entre els consellers del comú. I, finalment, en clau nacional, l’alternativa és Escalé o Baró –el del PS– o Montaner –la de l’emergència nacional. Fins i tot als Pintat, i els vots que arrosseguen, no els molesta, i el prefereixen, sens dubte, al candidat de Concòrdia. Amb el benentès, però, que no s’implicaran activament, sinó que deixaran passar, que ja és molt. Per tant, és el candidat que Escalé/Segués no volen tenir al davant.

Dins i fora del partit

Ladislau Baró manté en tensió no tan sols Concòrdia, sinó –i especialment– el seu partit. Autodescartats Jordi Cinca i Gilbert Saboya, perquè estan fora de la primera línia política i no tenen la més mínima voluntat de tornar-hi, si opta a liderar el projecte, la resta de noms potencials –Marsol, Casal, Mateu...– faran el pas enrere. I automàticament serà proclamat per aclamació. Malgrat les reticències inicials de membres tan destacats com el cap de Govern o el mateix síndic, s’ha fet evident que és el màxim comú denominador, i ara no solament assumeixen que és el perfil ideal, sinó que s’han convertit en els més acèrrims valedors. Tot i així, dins el partit encara hi ha qui diu, amb la boca petita, que peca de “massa teòric” i no és tot l’executiu que seria desitjable.

El primer escull estaria salvat si la seva resposta és que hi va, però encara n’hi ha una altra que tampoc serà senzilla de vèncer: sota quines sigles es presentarà? Amb la marca DA o sota les d’una plataforma de nova creació, capaç d’aglutinar diverses sensibilitats dins i fora del partit. Una mena de maniobra com la que va fer, per exemple, el Macron de la primera elecció; el sector crític pressiona des de fa temps per donar DA per amortitzat. Molta feina se li ha girat a un partit orfe de direcció i que tindrà feina per cobrir les vacants que ha deixat Xavier Espot i el seu equip. Però no tot és negatiu: aquest cop no ha calgut esperar gaire per conèixer la resposta de Ladis Baró a l’oferiment de presidir DA: ni parlar-ne. I encara hi ha qui diu que és poc executiu.