Nou dones per la igualtat

El Govern va atorgar ahir l’Orde de Carlemany a les nou dones que van impulsar el moviment de vot igualitari al Principat: Angelina Mas, Maria Molné, Bonaventura Coma, Concepció Naudí, Joaquima Calvó, Montserrat Jordana, Paquita Mandicó, Joana Cerdà i Carmen Noguer.  “És una veritable llàstima que ja no hi siguem totes”, va lamentar Angelina Mas, qui va estar present a la cerimònia, juntament amb Maria Molné. Durant l’acte, el cap de Govern, Xavier Espot, va recordar que “destruir és molt fàcil”, tot afegint que, davant l’allau de pèrdua de drets que s’observa arreu, “cal recordar i protegir el que s’ha assolit”. “Avui toca fer un viatge al mes i any de totes les revolucions”, va dir Espot, remarcant aquell moviment que, des de la discreció, va fer “trontollar la vella política”.

Espot va entregar set plaques commemoratives pòstumes als familiars i dues medalles d’honor a Angelina Mas i Maria Molné. “El nostre moviment anava més enllà del dret a vot. Volíem la igualtat”, va assegurar Mas.

“El nostre moviment anava més enllà del dret a vot. Volíem la igualtat”
Angelina Mas, Sufragista condecorada

“Quan vaig anar a les primeres reunions estava embarassada del fill gran. I quan vam tenir el dret de vot, ja havia tingut l’altre fill. Amb dues criatures petites a casa, sortir era una feinada. Havies de deixar-ho tot arreglat abans de marxar”, va relatar Mas. El dret de vot va ser una eina per assolir canvis més profunds, com ara el dret de les dones a transmetre la nacionalitat, obrir un compte bancari o realitzar tràmits sense el permís del marit.

378 signatures

L’inici del reconeixement polític femení a Andorra es remunta al maig del 1968, quan set dones, una per cada parròquia –amb dues d’Escaldes-Engordany– van presentar una sol·licitud al Consell General per iniciar la recollida de signatures amb l’objectiu d’adquirir la plena ciutadania: dret de sufragi actiu i passiu. La iniciativa, que va recollir 378 signatures, es va presentar oficialment el 15 de maig del 1968. Tot i la contundència del suport, el Consell General va trigar gairebé un any a reaccionar, i no va ser fins al 30 d’abril del 1969 que, per una ajustada majoria, es va aprovar el dret de vot femení. No obstant això, el dret a ser elegides no es va reconèixer fins al 24 de maig del 1974, després d’una moció presentada per Òscar Ribas i Jaume Bartumeu.

Mas va explicar que no tothom entenia la necessitat del canvi, i que moltes dones van haver de lluitar en solitari en entorns familiars i socials escèptics. Tot i els avenços, Mas va advertir que “la igualtat continua una mica endarrerida” i que les generacions futures hauran de continuar empenyent.