REPORTATGE
La frontera que el temps va esborrar
Entre creus gravades a la roca i coordenades mil·limètriques, Andorra i Espanya revisen una frontera centenària que encara avui genera dubtes
Una creu gravada que permet identificar el límit territorial.
Entre creus gravades a la roca i coordenades mil·limètriques, la frontera entre Andorra i Espanya torna a ser objecte d’estudi més d’un segle i mig després del seu amollonament formal. El que durant segles va ser una línia assumida per costum i ús comunal s’ha convertit en un traçat revisat amb tecnologia d’alta precisió, arran de les discrepàncies detectades els darrers anys en diversos punts.
L’origen immediat de la revisió cal situar-lo el 2021, quan un informe dels agents rurals catalans va advertir que el parc solar del Planell de la Tosa, a Pal Arinsal, envaïa terreny considerat català segons la cartografia espanyola. En concret, 16.000 metres quadrats dels 22.000 totals de la instal·lació estarien situats a l’Alt Urgell. L’episodi va evidenciar fins a quin punt la delimitació al vessant sud del Principat arrossegava ambigüitats històriques i va precipitar la creació d’una comissió mixta hispanoandorrana el 2022. Des d’aleshores, tècnics dels ministeris d’Exteriors i Territori d’Andorra treballen conjuntament amb especialistes de l’Institut Geogràfic Nacional espanyol i del Centre Geogràfic de l’Exèrcit de Terra.
La majoria d’aquestes fites daten del període comprès entre 1856 i 1863, quan es va formalitzar l’amollonament mitjançant una acta notarial signada per Rossend Jordana, notari andorrà, i Salvador Galindo, de la Seu d’Urgell. Aquell procés es va desenvolupar en paral·lel al Tractat de Baiona entre Espanya i França, que va ordenar la frontera pirinenca. Però, a diferència del traçat lineal que avui dibuixen els mapes, la delimitació real es basa en una successió de petites creus esculpides en roca viva, separades per distàncies mesurades en vares castellanes, una unitat equivalent a 83,59 centímetres.
Una frontera medieval revisada amb precisió mil·limètrica
Més de 150 anys després, la tecnologia GNSS ha permès recalcular aquestes distàncies amb un marge d’error inferior als cinc centímetres. La tasca no ha estat senzilla. Moltes creus havien quedat ocultes sota la molsa o erosionades per les inclemències. La revisió no implica cap modificació automàtica del límit, però sí una definició molt més precisa del seu traçat.
El Planell de la Tosa és només una part del mapa en discussió. En total, hi ha prop de 200 hectàrees amb divergències cartogràfiques. Al coll de Laquell, entre Sant Julià de Lòria i Civís, hi ha 80,71 hectàrees en entredit. Al vessant sud del pic de Montmalús, entre Encamp i Lles de Cerdanya, 76,56 hectàrees més. I a la zona sud-oest del pic Negre, entre Escaldes-Engordany i Bescaran, 29,88 hectàrees completen el conjunt.
Moltes d’aquestes àrees tenen un valor econòmic o ambiental rellevant, ja sigui per pistes forestals, activitats cinegètiques o projectes energètics. El rerefons és històric. La primera referència documental a la frontera data de l’any 1007, en una donació del comte d’Urgell. Durant segles, els límits es van entendre més com a espais d’ús compartit que no pas com a línies de sobirania estricta.
El precedent amb França demostra que els desacords es poden resoldre. El 2012, després de dècades de converses iniciades arran d’incidents a l’estany de les Abelletes, Andorra i l’Estat francès van acordar una delimitació definitiva de 46,61 hectàrees en disputa. Ara, al vessant sud, el repte és similar: transformar una frontera heretada de la tradició en una línia jurídicament blindada i tècnicament incontestable. Entre roques, ports de muntanya i documents notarials, la muga andorranoespanyola es redefineix amb la voluntat de trobar un acord satisfactori per als dos països.