ESQUÍ DE FONS
La retirada plana sobre Esteve
El fondista només continuarà si pot competir “al 100%” després de la pitjor temporada de la seva carrera
Irineu Esteve
Irineu Esteve no sap encara si està vivint els últims metres de la seva carrera. El dubte no és retòric ni calculat, és del tot real i, amb 30 anys, el fondista es troba en una cruïlla que mai havia imaginat que es presentés d’aquesta manera. “No ho sé, encara”, respon amb ambigüitat quan se li pregunta si aquesta serà l’última temporada. La decisió dependrà, admet, de dues coses: el cos i la motivació. “Vist com ha anat aquesta temporada, no m’agradaria acabar així, però ara mateix encara no tinc clar si puc seguir al 100% un any més”. En aquest sentit, Esteve afegeix que “vull esperar que el cos es recuperi, tornar a entrenar, veure si tinc la mateixa motivació i la mateixa il·lusió, si el cos segueix responent, i llavors decidir per mi”.
“Vist com ha acabat la temporada, no m’agradaria marxar així, però ara no ho tinc clar”
En una entrevista al programa Parlem-ne, de Diari TV, deixa clar que no vol allargar la trajectòria per inèrcia. Sempre havia dit que es retiraria abans dels 30, però el calendari s’ha anat movent i el fondista té clar que el problema no és l’edat, sinó el context: contractes que acaben, resultats per sota de les expectatives i una temporada que defineix com “la pitjor de la meva vida amb moltíssima diferència”. Aquest hivern havia de ser el dels últims Jocs Olímpics, però el somni es va esvair abans de començar. Després d’una operació de maluc al maig, la recuperació va ser ràpida. “Vam tardar menys de dos mesos” a tornar als rollers i els tests eren excel·lents: “Estàvem teòricament millor que mai.” Però a la tardor els indicadors van baixar. “Ens vam equivocar i vam pensar que ens faltava més intensitat i no tant descans i vam seguir accelerant”, amb un nefast resultat, sobreentrenament i el sistema nerviós col·lapsat. Amb aquest escenari, la cita olímpica va perdre gairebé tot el sentit. “No estic decebut d’haver renunciat als Jocs, perquè sabia que no podia estar on volia estar”, i mai ha volgut “participar-hi per participar-hi”, volia lluitar per “un Top 10 o un Top 15”. Ara, assegura, la prioritat és recuperar-se. “Ja han desaparegut el 50% dels símptomes i crec que estem anant pel camí correcte, però és un procés molt lent.” El fondista amplia que “m’agradaria poder tornar a entrenar de seguida, però ara mateix no hi ha cap solució màgica. Estem escoltant el cos: ja no em marejo i tinc més energia, que és positiu, però encara tinc el pols disparat i el cos cansat. Esperarem que els símptomes desapareguin del tot per tornar a entrenar i veure si, amb sort, puc arribar a final de temporada”.
“No estic decebut per haver renunciat als Jocs. Sabia que no podia estar on volia estar”
Enmig de la incertesa, el to canvia quan parla de Gina del Rio. “Ara mateix està al nivell de les millors del món i aquest nivell seguirà pujant, segur.” Qualifica les seves últimes temporades d’“excel·lents” i recorda que “tots els països s’acostaven a felicitar-la. Això no ha passat mai”. També lloa Joan Verdú: “El reconeixement que li hem de fer és d’excel·lent” i, a més, destaca la seva regularitat i el mèrit d’un país petit competint contra estructures gegants.
“Ja no em marejo i tinc més energia, però encara tinc el pols disparat i el cos cansat. Hem d’esperar”