Directora artística
Laia Ateca: “Sirat’ ha superat totes les expectatives, no pensàvem que tindria tanta repercussió”
La creadora andorrana està nominada als Premis Gaudí, que s’entreguen avui, i als goya, després de rebre el del cinema europeu.
Laia Ateca durant el rodatge de ‘Sirat’.
Laia Ateca viu un moment dolç després del recorregut internacional de Sirat, una producció independent que acumula nominacions i reconeixements. Després d’un any intens de feina –amb construcció de decorats, rodatges entre Terol i el Marroc i una logística molt complexa–, la directora artística reflexiona sobre el procés creatiu, el paper dels professionals andorrans en l’audiovisual i els reptes d’un sector molt exigent.
En quin moment es troba ara l’equip de ‘Sirat’ amb el recorregut per festivals i premis?
Molt contents. La veritat és que ha superat totes les expectatives. A tot arreu està funcionant molt i ens estan reconeixent la feina. És una cosa que quasi no podem abastar.
“Gravar al Marroc va ser una gran experiència cultural i professional”
No esperaven tanta repercussió?
No. Pensàvem que agradaria a un tipus de públic concret, però no imaginàvem una resposta tan gran per part d’un públic tan extens tenint en compte la complexitat de guió que presenta el llargmetratge.
Com va ser el procés de direcció artística de la pel·lícula?
Va ser molt llarg. Vaig estar quasi un any des que vam començar a buscar camions, comprar-los i construir-los, fins a localitzar espais i començar a muntar decorats.
Les escenes de rave són molt potents. On es van rodar?
Les vam gravar a Terol, a la Rambla Roja, molt a prop de València. Volíem fer una rave de veritat, amb públic raver real. Vam treballar amb dos col·lectius que van muntar la festa tal com ho fan habitualment i tota la gent que hi surt són persones que participen en aquest tipus d’esdeveniments, no actors.
Quins van ser els principals reptes en l’àmbit escènic?
Un dels més grans va ser la logística dels camions: n’hi havia tres de cada model, tot i que a la pel·lícula en sembli un. Calia trobar-los, construir-los iguals i transportar-los constantment perquè el rodatge era un viatge real amb canvis diaris de localització. A més, molts no podien circular per carretera i els havíem de traslladar amb altres vehicles.
També vam rodar al Marroc. Com va ser treballar-hi?
Vam fer tres setmanes a Terol i set al Marroc. Allà vam construir molts decorats i vam treballar amb un equip local que no coneixia. Només vaig portar tres persones del meu equip habitual. Tot i les diferències culturals i el fet de ser una cap dona, va ser una gran experiència cultural i professional.
Com viu personalment els reconeixements i nominacions?
Dona molta alegria. Hi ha feines igual de dures que passen desapercebudes, i quan coincideix que treballes molt i a sobre et reconeixen, és molt gratificant.
Com valora que una professional andorrana tingui projecció internacional?
Crec que dona visibilitat al país. Cada vegada hi ha més gent d’Andorra treballant en l’audiovisual, tot i que sovint ho han de fer fora. M’agradaria poder rodar algun dia a Andorra.
Què creu que falta perquè el sector audiovisual creixi al país?
Més que escoles, crec que s’haurien de promoure rodatges a Andorra. Això atrauria projectes, generaria feina local i dinamitzaria la cultura i l’economia.
Es planteja tornar a viure a Andorra?
A curt termini no ho veig possible perquè hauria de canviar de feina. A mitjà termini dependrà de com evolucioni el sector al país. I a llarg termini… és una feina molt dura i no sé si la faré tota la vida.
Quins projectes té a l’horitzó?
Estreno una altra pel·lícula, Iván & Hadoum, al festival de cinema de la Berlinale el dia 13. És una història d’amor trans ambientada en una envasadora de tomàquets a Almeria, que vam rodar l’estiu passat.
Com va començar en la direcció artística?
Vaig estudiar a l’ESCAC i sempre m’havia interessat la direcció d’art. La primera pel·lícula important que vaig fer va ser com a ajudant a Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, i des d’aleshores no he deixat de treballar.
Quin consell donaria als joves que volen dedicar-se a l’audiovisual?
Que insisteixin i no es desesperin si realment els agrada. És una feina molt dura, així que si no t’apassiona, el millor que es pot fer és buscar una altra cosa que sí que t’ompli.