Progrés tecnòlogic, però sobretot confiança i privacitat

En una època en què la intel·ligència artificial escriu textos, els algorismes decideixen què consumim i l’automatització transforma el treball, és normal que aparegui certa desconfiança. Temem perdre el control, esdevenir dependents de les màquines o comprovar que una elit tecnològica decideix el nostre futur. Les dades mostren que l’evolució digital no s’atura: a Andorra, el 76,7% de la població ja disposa de competències digitals bàsiques o superiors –percentatge que supera la mitjana europea– i més del 60% de les pimes tenen certa intensitat digital.

Les tecnologies més avançades encara tenen recorregut: només el 29,8% de les empreses utilitza solucions al núvol, el 5,8% aplica anàlisi de dades i el 8,1% incorpora intel·ligència artificial. Aquestes xifres demostren que la transformació digital és un procés en marxa però encara hi ha molt espai per créixer.

No tothom pot oferir coherència transparència i respecte a la persona

Potser la pregunta real no és el nostre grau de digitalització, sinó quin tipus de digitalització volem. Com a pime. Com a client. De què serveix tenir el sistema més potent del mercat si el teu client no el fa servir? Confia en la teva entitat i servei? Què fa que el client esculli una entitat o una altra? Realment, la digitalització de l’entitat ha d’acaparar tota l’atenció?

L’usuari, que està enmig de l’equació empresarial, necessita alguna cosa més que sentir progrés tecnològic. Necessita confiança. En un món on tot pot ser automatitzat, la confiança és un factor profundament humà. I es construeix des de dins.

Moltes empreses busquen diferenciar-se pel preu, per la velocitat del servei o la seguretat tècnica. Però aquests factors, avui, són esperables. L’acceleració de la digitalització ha comportat la universalització o globalització dels sistemes, oferint milers de solucions compatibles i adequades. La transformació digital està a l’abast de tothom i és difícil competir amb les grans empreses mundials pel que fa als terminis de lliurament o als preus. El que no tothom pot oferir és coherència, transparència i respecte per la persona. I és justament aquí on la protecció de dades entra en joc com a element diferencial i estratègic.

És una qüestió de cultura corporativa. Posar la protecció de dades entre els elements de la marca empresarial és dir-li al client: “Ens importa la teva privacitat tant com el nostre producte.” És entendre que la confiança no neix de promeses buides, sinó d’actes concrets: demanar només les dades imprescindibles, treballar sobre una base de legitimació clara, explicar amb senzillesa què se’n farà d’aquesta informació i garantir-ne la seguretat. En definitiva, no es tracta de fer més tecnologia, sinó de fer-la més confiable. Treballar en el que tenim, no perdre els valors o principis organitzatius i evolucionar conforme a les capacitats pròpies, sense oblidar la confiança que el client, l’empleat i les persones amb les quals ens relacionem dipositen en nosaltres.

La digitalització ens convida a obrir noves portes, però abans cal assegurar-nos de no obrir-ne d’inadequades. La innovació tecnològica pot tornar-se un foc descontrolat, i si obrim la porta a aquest foc hem d’estar segurs que podrem mitigar-lo abans que ens cremi. Això implica un canvi de mentalitat profund: ja no n’hi ha prou amb el fet d’adoptar eines digitals; cal adoptar valors digitals. La confiança no es delega a un proveïdor de serveis, ni a una aplicació que promet seguretat total. Es guanya en el dia a dia, en la manera com tractem la informació i com fem sentir els nostres usuaris. La tecnologia pot ser un pont, però la confiança és el camí.

En un món en el qual la tecnologia avança més ràpidament del que podem assimilar, potser el repte no és anar més de pressa, sinó mantenir l’èxit i diferenciar-se amb elements distintius –com la protecció de les dades personals– i construint relacions basades en la confiança i la transparència.

Parlar d’ètica és reprendre una conversa antiga que encara genera debat. Des de l’Atenes clàssica el fil conductor és la responsabilitat envers els altres: decidir amb criteri, apreciar la veritat i preservar la dignitat de tothom. Aquest llegat ha perdurat al llarg del temps i ha calat profundament en l’àmbit laboral, donant lloc a codis deontològics en tots els entorns professionals. Aquests codis busquen anar més enllà de l’interès immediat o del negoci, i es manifesten com a virtuts que sostenen la confiança i, alhora, com una mirada de cura envers els efectes reals de les nostres decisions. Sense esmentar cap escola en particular, el missatge és clar i pràctic en quasi totes: actuar bé demana racionalitat, prudència, coratge i respecte.

El canal ètic és el camí

Quan traslladem aquesta noció tradicional a l’organització contemporània, la coherència ètica no s’esgota en una declaració de principis: es concreta en pràctiques, en rols clars i en la cultura organitzativa. El que anomenem canal ètic n’és una concreció pràctica. És la materialització de les idees ètiques i de la responsabilitat deontològica. No es tracta d’un apèndix burocràtic ni d’un taulell distant, sinó d’un espai segur i confidencial que permet recollir angoixes, sospites o evidències de conductes contràries als valors i a les normes internes (a la forma en què ens comportem: la cultura de l’entitat), i tramitar-les amb criteri, mesura i traçabilitat. És l’eina que converteix la voluntat de fer el bé en un procediment verificable. Capta la informació, la protegeix, en delimita l’abast, n’avalua la fonamentació i impulsa una resposta proporcional, documentada i imparcial. Una resposta que l’entitat necessita proporcionar dins la seva organització per evitar degradacions internes o l’exposició i el judici públic dels afers interns. Allò que en els textos clàssics es deia cura de l’ànima –atendre el que és just i veritable– esdevé avui cura de l’organització i de les persones que en formen part.

Aquesta implantació del Canal Ètic no és merament tècnica. És, sobretot, una opció de governança i de respecte per les persones. Un Canal Ètic ben dissenyat educa l’organització en una cultura de franquesa responsable: convida a parlar a temps, minimitza el risc d’autocensura, separa els rumors dels fets i combat la temptació de mirar cap a una altra banda. Quan una persona s’atreveix a informar d’una irregularitat i troba una eina que l’acull amb respecte i que evita qualsevol represàlia, l’organització fa molt més que resoldre un cas: enforteix el contracte moral amb totes les parts interessades –persones treballadores, clients, proveïdors, accionistes i/o comunitat– i revalida la confiança que li ha estat dipositada. La implantació del Canal Ètic té un objectiu més transcendent que el compliment normatiu.

L’Ètica, amb majúscules, requereix que cada decisió tingui rostre i conseqüències, i això s’ha de fer present en l’arquitectura mateixa del canal: en el llenguatge clar que utilitza, en la manera com delimita la confidencialitat de la informació, com estableix terminis prudents i com dona veu a totes les parts de manera equitativa, distingint el que és versemblant de les acusacions falses (siguin o no malintencionades).

En aquest marc, Canal Ètic Andorrà ofereix una proposta pensada per a realitats i riscos propis del nostre teixit institucional i empresarial. La plataforma ofereix la recepció segura i pseudonimitzada, els circuits de triatge i investigació, i l’assessorament legal i/o psicològic de professionals col·legiats, que preserven la confidencialitat. També s’assigna una persona de referència neutral i externa, controls de seguretat estrictes i una traçabilitat que facilita la gestió diària, l’auditoria independent i la càrrega de la prova si arribés als tribunals. Tot amb una experiència d’usuari clara i accessible que redueix barreres i anima a informar a temps.

La història de l’ètica ens ensenya que la bondat no es confia al caprici ni a la improvisació. Es cultiva amb hàbits, es protegeix amb institucions i es demostra amb fets: amb procediments transparents i previs que s’acorden amb cada entitat i es comuniquen a l’informant (i, si no és la mateixa persona, també a la víctima) per tal que sigui conscient del procés que seguirà la seva comunicació o denúncia. Implantar el Canal Ètic Andorrà és una forma d’assumir aquesta lliçó: establir una pràctica estable que transforma els valors en decisions concretes, redueix el soroll, ordena la pràctica professional i converteix la transparència en un avantatge competitiu sostenible.

Consulta l’especial de Transformació Digital 2025