Clarobscurs de l’ens d’autors
És cert que [l’obligació de pagar pels drets d’autor] ha arribat en el pitjor moment”, amb la posada en marxa d’altres gravàmens sobre el sector comercial i el de l’hostaleria i la restauració, admet la coordinadora de l’ens, Cristina Puigcercós. “I si hi afegim la poca consciència social del que són els drets d’autor i que les notícies que apareixien en premsa i el boca-orella no hi ajudaven”, la polèmica va estar servida, puntualitza. No obstant això, pensa, ja s’han fet els passos més difícils i la maquinària funcionarà sense entrebancs a partir d’ara, confia. Per començar, recorda, ni la part mínima d’hotelers i restauradors –un 5,6 per cent– que es van negar a pagar en primera instància van mantenir l’actitud després d’un parell de cartes comminatòries. I no caldrà portar ningú a la Batllia, espera. La imatge de l’entitat, hi afegeix la coordinadora, va millorant: “Ja no som els dolents que tan sols tenim un interès recaptatori, també es comença a veure que a través d’aquests diners tindrem capacitat per impulsar el sector artístic.” Però encara queden punts foscos i camí per recórrer “abans que tota la societat interioritzi el concepte que darrere la creació hi ha algú”. I que tothom entengui una terminologia ben complexa.
Conceptes de drets d’autor i drets veïns
La societat gestiona dos tipus de drets: els d’autor i els veïns. Els primers, explica Esther Peralba, assessora legal de l’entitat, són els que recauen sobre el que es pot considerar una obra, una creació artística, sigui musical, audiovisual, plàstica, fotogràfica o literària. Són drets que pertanyen al creador. O en molts casos, però això és una altra història, a qui els ha heretat o adquirit. Sovint, també, els segells discogràfics imposen contractes als músics que els obliguen a compartir-los. Pel que fa als drets veïns, es tracta dels que estan al voltant de l’obra, és a dir, els intèrprets –qui toca una peça que no és seva, l’actor, per posar-hi dos exemples–. També les discogràfiques que fan la producció d’un tema musical i, per tant, generen un valor afegit.
La societat respon als convenis signats
Era inevitable crear aquesta societat i posar en marxa tota la maquinària de recaptació? Ineludible, assegura Peralba, des que Andorra va entrar a formar part de les Nacions Unides i, per tant, es va integrar també a un organisme que en depèn: l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI), el 1994. “Si formem part de les Nacions Unides no podíem simplement anar allà a escoltar, sinó que havíem d’assolir compromisos per a la protecció de la propietat intel·lectual, i vam haver d’adherir-nos als convenis internacionals”, va manifestar.
L’amenaça d’Egeda arrenca el procés
Amb tot, l’Sdadv es va crear a final del 2011, responent a una llei del 1999. Una demora que va acabar en entrar en escena la societat espanyola Egeda (gestiona els drets dels productors audiovisuals), reclamant els diners que li corresponien per la reemissió de les cadenes de televisió foranes a Andorra, per les quals Andorra Telecom mai no havia pagat drets. Exigia una compensació o amenaçava de portar Andorra a un tribunal d’arbitratge internacional de les Nacions Unides. Inicialment demanava una compensació d’entre cinc i deu milions d’euros. Finalment es va negociar un acord per una quantitat inferior (uns dos milions) però que incloïa el compromís de posar en marxa una societat de gestió pròpia sense més dilacions. És cert que també havia exigit fer-se càrrec de l’ens, cosa que no va obtenir. Encara que les reclamacions no es van aturar aquí: va emprendre un litigi amb l’Sdadv a causa dels diners de Cable Mútua.
Societat de dret públic per transparència
L’Sdadv és una societat de dret públic però amb base associativa privada. Per què es va optar per aquesta fórmula? Qüestió de transparència, explica l’advocada Peralba. “Tots sabem que aquestes societats en altres països han generat problemes per manca de transparència”, apunta, amb referència als escàndols de l’SGAE espanyola especialment. Per això Andorra va optar per una estructura que garanteix que el pressupost és públic, els comptes anuals són públics i les contractacions han de ser públiques. A banda, recorda, passa una triple auditoria cada any: del Tribunal de Comptes, del Govern i una de privada. “L’objectiu és que qualsevol persona del carrer, a banda dels socis, sàpiga a què es destinen els diners”, puntualitza. I hi ha dos llocs del consell d’administració reservats al Govern. Pel que fa a la base associativa privada, es refereix al fet que els socis són els propietaris dels drets.
La polèmica, amb la facturació per TV
L’elaboració de les tarifes –una graella que, d’aplicar-se directament, apuntava factures estratosfèriques– i l’aplicació van generar una forta contestació entre el sector que primer ha hagut de posar la mà a la butxaca: el gremi de l’hostaleria i de la restauració. L’Sdadv va començar per la gestió dels drets audiovisuals (les emissions televisives) per tractar-se de drets de gestió obligatòria. És a dir, on no ha d’obtenir el repertori, com en el cas de la música. Després d’una àrdua negociació amb la UHA es van retallar els preus inicialment fixats per l’entitat: els establiments paguen una mitjana de 480 euros l’any per tenir televisors en habitacions i espais comuns. Una quantitat que oscil·la en funció de la categoria i nombre d’habitacions. Bars, cafeteries i restaurants paguen segons la superfície de l’establiment: de 120 a 480 euros anuals.
Començar ja a cobrar per la música
Si els empresaris afectats han acabat signant els contractes –sentint-se “entre l’espasa i la paret”, segons va dir algun al Diari recollint el pensament de bona part–, encara veuran engreixar les factures, perquè l’Sdadv començarà a recaptar durant els propers mesos per l’ús de música en els establiments. Abans que acabi l’any, l’Sdadv preveu estar ja gestionant els drets musicals. Primer, han d’haver obtingut el repertori –que els músics del país els cedeixin i signar acords amb entitats foranes–; després han de negociar les tarifes amb els diversos sectors que pagaran (qualsevol negoci que faci ús de la música, des de la discoteca fins al fil musical del dentista) i finalment començar a facturar.
Les tarifes musicals estan molt avançades
Les negociacions amb els empresaris, preveu la coordinadora de l’ens, seran més ràpides i fluïdes. El primer semestre, confia, estaran tancades les tarifes. De moment, hi va afegir el portaveu de la UHA, Oscar Julian, les xifres ja estan “molt avançades”. El diàleg amb l’Sdadv “sempre ha estat fluït”, assegura. Quina hagi de ser la reacció del sector empresarial ja és una incògnita, admet: “Quan la gent no cobreix els seus objectius i veu que encara li ve a sobre més despesa, mai no és fàcil” que acceptin aquest nou desemborsament. “No se sap mai quina serà la reacció.”
Per als creadors, ja trigava, adverteixen
Per als músics ha estat per fi “una gran notícia”, segons Lluís Cartes. Fins ara, explica, era l’SGAE espanyola qui li gestionava els drets. A canvi, li cobrava “un pastón”. Però amb un inconvenient afegit: com que a Andorra no hi havia cap entitat que gestionés els drets de la seva obra les cançons han sonat –“i han sonat tant a Andorra com a Catalunya”– sense que en percebés cap remuneració. Ni tan sols en els concerts que ha fet en directe: habitualment, a banda del catxet, els compositors també cobren pels temes que s’hi interpreten. “Per als artistes d’Andorra és un gran què”, conclou.
Recaptar a Andorra per pagar a Espanya
Una de les crítiques que amb més freqüència ha enfrontat l’Sdadv és que la major part dels diners que es paguen al país tindran com a destí altres països. En el cas de la factura audiovisual ja s’ha començat a veure així: els més de 116.000 euros que l’Sdadv pagarà en royalties per l’exercici del 2015 van a parar a deu canals de televisió estrangers, per ser els més vistos. “Què vols? Si consumeixes Coca-Cola pagues a Coca-Cola”, resumeix Cartes, “i els creadors de casa no podem competir amb la influència anglosaxona”. Puigcercós matisa que per pal·liar aquest desequilibri l’entitat destina part dels diners a ajuts a la creació. I que un dels objectius a llarg termini és impulsar la indústria cultural al Principat.
En xifres
Previsió d’ingressosL’entitat, a falta del tancament de comptes, tenia previstos al 2015 uns ingressos de 215.000 euros aproximadament per la retransmissió per cable.
Qui pagaEl 2015 la recaptació procedia, uns 123.000 euros, d’Andorra Telecom; la resta, del sector d’hostaleria i la restauració.
40% en despesesLes despeses de manteniment de la societat s’emportaran un 40 per cent, 86.000 euros. El sis per cent, uns 12.900 euros, es destinen a subvencions per a projectes del sector audiovisual (perquè és on es factura).
54% en ‘royalties’ Més de la meitat dels diners ingressats (el 54 per cent) estaran destinats al pagament de royalties, uns 116.000 euros. Els diners van a parar a les deu cadenes més vistes.