El TS tomba la connexió entre dos hotels per falta d’interès general

La sentència, del 3 de febrer del 2026, desestima els recursos d’apel·lació presentats pel comú de Canillo, el Govern i els propietaris afectats, i confirma així la resolució de primera instància, que ja havia anul·lat tant l’ordinació comunal com l’acord de la Comissió Tècnica d’Urbanisme que l’havia avalada.

El projecte volia connectar dos edificis hotelers del nucli antic del Tarter

El projecte preveia unir interiorment els dos establiments hotelers mitjançant una connexió per a vianants, amb escala i rampa, per facilitar la comunicació entre els dos edificis, que es troben a diferent nivell. Els promotors defensaven que aquesta solució millorava l’accessibilitat, afavoria la integració arquitectònica de l’actuació a l’entorn i contribuïa al funcionament d’uns immobles d’ús turístic situats en una zona protegida del nucli antic.

El comú i el Govern sostenien, a més, que l’actuació tenia prou justificació urbanística i que també aportava un benefici col·lectiu. Entre altres arguments, destacaven la millora de l’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda, la incidència positiva sobre el sector turístic i la preservació d’uns edificis catalogats.

Però el Tribunal Superior rebutja aquesta tesi. La sala recorda que, al nucli antic, el sistema ordinari és el d’edificació contínua entre mitgeres i que el sistema per definició volumètrica només es pot autoritzar de manera excepcional si es compleixen uns requisits concrets. Entre aquests, no n’hi ha prou amb una millor solució arquitectònica o d’integració; també cal justificar de manera raonada que el canvi respon a un interès d’ordre general o a una utilitat pública.

La unió preveia una rampa i una escala entre els dos establiments

Segons la sentència, aquesta justificació no apareix en el projecte. El tribunal assenyala que la memòria presentada pels promotors es limita bàsicament a explicar que la connexió es planteja per millorar les comunicacions entre dos edificis hotelers i reduir l’impacte de l’obra en el conjunt. Això, però, no acredita cap benefici real per al conjunt de la ciutadania.

La sala subratlla que l’accessibilitat invocada és interna i restringida als usuaris dels hotels, i no pas a la població en general. En aquest sentit, conclou que l’actuació no millora cap espai públic ni resol cap necessitat col·lectiva, sinó que facilita el funcionament privat d’un mateix complex hoteler.

El Tribunal també descarta que el fet que els immobles tinguin ús turístic converteixi automàticament el projecte en una actuació d’interès general. La resolució remarca que no tota intervenció que beneficiï un establiment turístic es pot considerar d’utilitat pública, encara que el turisme sigui un sector estratègic per al país. Per als magistrats, el benefici que s’hi aprecia és essencialment privat i vinculat a la rendibilitat empresarial dels promotors.

Pel que fa al valor patrimonial dels dos edificis, la sala tampoc veu acreditat que la connexió sigui necessària per garantir-ne la conservació. Ben al contrari, apunta que el fet que estiguin catalogats hauria d’exigir encara més rigor a l’hora de justificar una excepció urbanística dins del nucli antic.

La sentència insisteix igualment que l’administració no pot emparar-se en la seva discrecionalitat per aprovar una excepció sense motivar-la prou. El comú pot valorar les propostes urbanístiques, però continua vinculat pel que estableix el mateix POUP i ha de justificar que es compleixen els requisits previstos a la normativa.

Amb aquesta decisió, el Superior tanca el litigi confirmant que l’ordinació comunal no s’ajustava a dret. La resolució és ferma i executiva i no imposa costes a cap de les parts.