TRADICIONS
L'Ossa de Caselles, més viva que mai
La representació s'ha produit després de la missa, a l'espai exterior de l'Esglèsia de Sant Joan de Caselles

Recuperació de la representació de l’Ossa de Caselles
L'Esglèsia de Sant Joan de Caselles ha tornat a omplir-se de simbolisme, memòria i vida amb la recuperació de la representació de l’Ossa de Caselles, una tradició que havia quedat silenciada durant dècades. Ho ha fet en el marc de la festivitat de Sant Joan Evangelista, una data que antigament coincidia amb la festa major de Canillo i que durant prop de cent anys va ser un punt de trobada central per als veïns de la zona.
Segons ha recordat el cònsol major de Canillo, Jordi Alcobé, aquesta celebració estava plenament arrelada al calendari festiu local. Amb el pas del temps, però, la tradició es va anar perdent fins a desaparèixer fa prop de vuitanta anys, tant pel que fa a la festa major del Vilà com a la representació de l’Ossa, una figura profundament vinculada tant a Encamp com a Canillo.
La recuperació d’aquesta festivitat va molt més enllà d’un acte puntual. Per a Alcobé, tornar a donar vida a l’Ossa significa “recuperar la identitat parroquial” i reforçar el sentiment de comunitat. La jornada, que ha combinat la missa celebrada a l’església de Sant Joan de Caselles amb la representació teatral de l’Ossa, ha permès reviure l’essència d’un poble que, en paraules del cònsol, “és viu cada mes de l’any”.
Tot i que l’Ossa està especialment associada al carnaval, el cònsol major ha recordat que a Canillo també es representava per Sant Joan Evangelista, una mostra que aquestes tradicions no només són parroquials, sinó “purament andorranes”.
La voluntat del comú és clara: preservar i potenciar aquesta recuperació perquè tingui continuïtat en el temps. De fet, Alcobé ja ha avançat que de cara a l’any vinent es vol anar un pas més enllà amb l’encesa d’una foguera, a l’estil de les de Sant Joan de juny. Un element simbòlic que permetria reforçar el sentit de la festa, lligant el foc a Sant Joan Evangelista i adaptant-lo a l’hivern, “amb el fred que fa, encara més encertat”