L’excavació del primer monument megalític acaba després de sis anys

El projecte de recerca arqueològica impulsat pel Govern i el comú d’Encamp ha culminat amb la finalització de l’excavació del túmul del Cubil, el primer monument megalític excavat i documentat a Andorra. El jaciment, situat a la Ruta dels Orris, confirma la presència de construccions funeràries de més de 4.000 anys d’antiguitat a l’alta muntanya del Principat.

Es tracta d’una estructura funerària de 14 metres de diàmetre amb una gran llosa central que cobreix una cambra sepulcral, que data d’entre el 2340 i el 2064 aC, segons les anàlisis radiocarbòniques. Segons l’arqueòleg responsable del projecte, Josep Font, el descobriment obre una nova via d’interpretació per al megalitisme pirinenc i desmenteix de ple la creença que no hi havia ocupació al Pirineu.

La directora del departament de Patrimoni Cultural, Isabel de la Parte, va destacar que el projecte situa Andorra al mapa europeu de la recerca prehistòrica de muntanya. Per la seva banda, la responsable de Patrimoni Natural del comú, Vanessa Carrascosa, va ressaltar la importància de la Ruta dels Orris com a itinerari cultural que connecta diversos jaciments únics.

Els treballs

El projecte es va iniciar el 2019 amb els primers sondejos, i entre el 2024 i el 2025 s’ha dut a terme l’excavació en extensió. Aquests treballs han permès documentar una estructura megalítica imponent, un túmul de 14 metres de diàmetre estructurat al voltant d’una cambra funerària coberta per una gran llosa, inèdita al país, que s’integra en la tradició del megalitisme de l’àrea del Pirineu. A més, l’arquitectura documentada respon a una forma singular de megalitisme d’alta muntanya, amb una cambra conformada parcialment per blocs naturals i altres col·locats expressament.

El projecte es va iniciar el 2019 amb els primers sondejos del terreny

L’excavació del túmul del Cubil, a banda d’aportar diversos fragments ceràmics fets a mà, ha permès recuperar material orgànic, que ha estat datat radiocarbònicament. Els resultats de les datacions aporten un horitzó de construcció entre el 2340 i el 2064 aC (neolític final/calcolític-edat del bronze inicial) i una remoció molt puntual i limitada d’una petita zona del túmul que dataria entre 1187-929 aC (edat del bronze final). Mentre que, l’ocupació prèvia a l’ocupació del túmul, se situa entre 2850- 2488 aC (neolític final/calcolític).

Els treballs han permès acreditar que la cambra sepulcral va ser espoliada, amb un desplaçament mínim de la llosa de coberta per accedir a l’interior del sepulcre. L’espoli, segons Font, és un indicador de la naturalesa sepulcral del monument, ja que només s’espolia allò que es presumeix que conté un dipòsit. Alhora, aquest espoli és la causa més probable de l’absència d’aixovar.

A banda, tampoc s’hi han localitzat restes òssies, igual que ha passat a les intervencions fetes a la Ruta dels Orris. L’absència d’ossos en aquesta troballa s’explica per l’elevada acidesa del sòl, amb valors de pH d’entre 4,5 i 5,1, combinada amb la dinàmica hidroclimàtica extrema i l’activitat biològica d’aquest entorn, factors que acceleren la degradació dels materials ossis. Si el sepulcre va ser espoliat a l’edat del bronze és probable que les restes humanes ja haguessin desaparegut.