Truffaz, un omnívor del jazz

S’ha repetit fins a la sacietat que el jazz és la música mestissa per antonomàsia. Com tots els llocs comuns, però, la frase amaga una perla de veritat. Tots els grans noms d’aquest art, de Louis Armstrong a Brad Mehldau, passant per Duke Ellington, Charlie Parker i Ornette Coleman, són exploradors de formes híbrides, harmonitzadors d’estils diversos. L’únic requisit és que la mescla sigui gustosa. El que compta és que la música camini, com se sol dir en l’argot dels jazzmen.

El trompetista fracosuís Erik Truffaz és molt més que un aventurer del jazz. És un animal omnívor. Si en el seu primer disc d’estudi, Nina Valéria (1994), encara trobem ecos del postbob de final dels anys seixanta, en el concert que va oferir ahir a la nit a la sala Prat del Roure, el primer del 41è Festival internacional de jazz Andorra, Truffaz va convidar-nos a viatjar al futur sense nostàlgia. Acompanyat dels joves músics Lola Bastard (veu i electrònica) i Michael Stroudinsky (piano de cua, teclats i electrònica), va presentar unes composicions plenes de matisos, en què els aire lírics i meditatius donaven pas a esclats de ritme dance à la Daft Punk. El fil conductor va ser el sentit de la melodia gairebé màgic de Truffaz. És d’aquells músics que en tenen prou amb una nota per captivar l’auditori.

Com el seu mestre, Miles Davis, Truffaz no té por dels canvis

Res no és casualitat. Format a l’acadèmia clàssica, Truffaz va descobrir el jazz amb 16 anys. Kind of Blue (1959), la gran obra mestra del trompetista Miles Davis, va iniciar-lo en l’estil. Un treball posterior del Príncep de les tenebres, l’experiment elèctric In a Silent Way (1969), va transformar l’admiració inicial en una obsessió. A part d’amarar-se de la discografia de Davis i d’altres gegants del jazz, Truffaz s’ha nodrit de la música tradicional d’arreu del món. Com el seu mestre, mai no ha tingut por del canvi. No és una exageració afirmar que la majoria de subestils del jazz són fills de la creativitat de Davis. I també, és clar, de la murrieria de saber-se envoltar dels músics més trencadors del moment.

Els noms del programa

Avui a les nou del vespre pujarà a l’escenari un dels noms més destacats del festival: el baixista Marcus Miller, col·laborador de llegendes del jazz com Miles Davis, Herbie Hancock i Wayne Shorter. Demà el concert principal de la jornada el protagonitzarà Cécile McLorin Salvant, una de les vocalistes més apreciades de la seva generació. Diumenge a les vuit del vespre el pianista Michael Camilo i el guitarrista flamenc Tomatito, company d’aventures de Camarón de la Isla i Paco de Lucía. Tots els concerts tindran lloc al Prat del Roure.