REPORTATGE
Viatge per cinc segles d’història
La Nit Blanca descobreix a canillencs i visitants les meravelles del patrimoni cultural de la parròquia, des de Sant Bartomeu de Soldeu fins a Sant Antoni de l’Aldosa.
Els visitants, a punt d’entrar a Sant Antoni de l’Aldosa.
El 13 d’agost de 1911 un Doriot, Flandrin & Parant (DFP) de quatre cilindres va aturar-se al davant de Cal Calbó. Havia sortit d’Acs i, per arribar a Soldeu, havia travessat el Port d’Envalira per una pista de terra. És el primer cotxe que va visitar Andorra. El país, probablement sense ser-ne conscient del tot, començava a despertar-se a la modernitat.
Quatre anys després d’aquella fita, els Calbó van cedir al poble la que havia estat la capella familiar des de mitjan segle XVII: l’església de Sant Bartomeu. Com que era un espai privat, durant tots aquests anys les altres cases del poble van haver de baixar a missa al Tarter, a l’església de Sant Pere. Fins a mitjan segle XIX també ho van haver de fer els veïns de Ransol i l’Aldosa.
Vora el camí Ral
Com els soferts feligresos de Soldeu, els qui dissabte vam participar en la ruta guiada pels monuments de la parròquia vam enfilar carretera avall. Antigament la via de comunicació més important, el camí ral, passava just pel davant del temple. Al pradell del davant de l’església, van explicar el director de Cultura i Tradicions del comú de Canillo, Robert Lizarte, i l’historiador Quim Valera, s’hi solien enterrar els morts, gairebé sempre homes anònims, que es trobaven a la vora dels camins a la primavera, quan la neu es fonia.
L’església de Sant Pere data del 1527. El temple té un valor patrimonial remarcable, i no només per l’antiguitat. Les pintures murals, creades el 1981 per Ramon Millet i Mercè Bonaventura, combinen la iconografia petrina amb representacions d’un realisme gairebé científic de la flora de la vall. Els quatre medallons de bronze de Josep Viladomat (1945) –un tetramorf dels evangelistes: Mateu, Marc Lluc i Joan– van impressionar els visitants.
La propera parada va ser la que Lizarte i Valera van presentar com “l’església de les mentides”. És a dir, Sant Jaume de Ransol. El temple va construir-se el 1827, tot i que una placa de Govern força antiga diu que és preromànic. Farts d’haver de pujar al Tarter en ple hivern per oir missa, els veïns van segrestar una campana de l’església de Sant Serni. Les queixes van arribar al Consell General, i per resoldre el conflicte va acordar-se que el comú de Canillo pagaria una nova església a Ransol.
Cent trenta-sis anys més tard, l’edifici va haver-se de desmuntar per fer lloc a la carretera. Sí, no ens hem equivocat de verb. El temple va desmantellar-se pedra a pedra i va reconstruir-se de nou uns 30 metres més avall, on no feia nosa.
Abans de tornar a Canillo, l’autobús va aturar-se a Sant Antoni de l’Aldosa. Com la de Sant Jaume de Ransol, l’església més petita d’Andorra –no hi caben amb comoditat més d’una dotzena de persones– també és filla de la insistència dels veïns per diposar d’un lloc de culte propi. Els elements de decoració de l’interior, restaurats fa un parell d’anys, són un exemple extraordinari d’art sacre popular.