“Volem que Canillo sigui coneguda per la tradició”

Etnògraf de formació i cursant actualment història de l’art a distància, Lizarte (1979) va assumir al gener la direcció del departament de Cultura i Tradicions del comú de Canillo. En l’últim quart de segle ha estat responsable de Patrimoni, Museus i Tradicions del comú d’Encamp i conservador del museu etnogràfic de Casa Cristo. També presideix l’associació Velles Cases Andorranes.

Quin balanç fa de les primeres setmanes al capdavant del departament de Cultura i Tradicions?

En faig un balanç molt positiu. Aquests dies he mirat de fer una llista del que pot millorar-se i del que no s’ha de tocar. Encaro el repte content i amb ganes d’aportar tot el que sé al comú.

Té l’encàrrec de treballar per la recuperació de la història i el patrimoni de la parròquia.

Sí. Volem que Canillo sigui coneguda per la seva tradició i pel patrimoni cultural. Per les seves arrels, en definitiva. Hem de revalorar el nostre patrimoni. En aquest racó de món tenim moltes joies romàniques. L’església de Sant Joan de Caselles, amb el retaule de Miquel Ramells i Guiu Borgonyó, és la més coneguda, però també tenim Sant Miquel de Prats, menys coneguda, i l’església més petita d’Andorra, Sant Antoni de l’Aldosa, construïda al segle XIX seguint l’estil romànic.

En història, quins projectes portareu a terme?

Cal furgar molt més en els llibres. Tenim molts documents a l’arxiu, sobretot actes de consells de comú. Volem entendre una mica més el passat per saber on som i cap on volem anar.

També us heu proposat de recuperar patrimoni perdut. 

És una altra de les línies de treball. Amb el bon temps i en col·laboració amb Patrimoni Cultural començaran les excavacions a la zona on sospitem que hi havia l’església de Sant Martí de Sella. Les primeres prospeccions van fer-se al desembre. Tot fa pensar que sí que trobarem l’església, però fins que no n’hi hagi proves empíriques no ho podem afirmar.

Què se’n sap? 

Sabem que hi havia un nucli anomenat Sella i una església que es deia Sant Martí. El topònim apareix citat per primera vegada en un document del segle XII i es troba en diferents anotacions fins al segle XVII. El 1643 el vicari, pagat pel comú, tenia l’obligació d’anar a dir missa a Sant Martí. Dues dècades després el nucli, situat als peus de Prats, desapareix del mapa. Què va passar? No ho sabem. Intentarem posar llum a la foscor (riu).

Aquesta tasca de recuperació de la història, el patrimoni i les tradicions té valor per si mateixa. Però em fa l’efecte que també té una funció molt important en un context de fort creixement demogràfic a Canillo per l’arribada de molta població nouvinguda.

Volem que tothom se senti identificat amb Canillo. Se’ls ha de convidar a descobrir els nostres costums i tradicions i a participar en les festes populars.

També documentareu la història oral, oi?

Sí. Recollirem les històries de casa, tot el que havíem sentit a dir als padrins. Com ho farem? Enregistrarem els testimonis en vídeo. Cada vegada que se’n va una persona, se’n va una història. Tot això no s’ha de perdre. També estem intentant recuperar fotografies antigues i eines del camp. I publicarem la tercera edició de Nostres arrels, amb la informació actualitzada de les cases i famílies de la parròquia.

Per Nadal vau recuperar la festa de Sant Joan Evangelista, que s’havia celebrat temps enrere a Sant Joan de Caselles.

Volem donar nova vida a tradicions que s’han perdut. El Carnestoltes de l’any que ve tornarà el Robatori de les Olles.

No n’havia sentit a parlar mai.

Era una mena de joc. Tothom ja sabia com anava. La quadrilla anava a la casa de les dones que cuinaven i, mentre un jove l’entretenia a l’entrada, un altre entrava d’esquitllentes per la finestra i robava l’olla. En acabat, tots se la menjaven a la plaça. L’any que ve, volem donar la volta a aquesta tradició, adaptar-la als nous temps.