La fi del diner barat japonès: adeu al ‘carry trade’?

Parlar de carry trade pot sonar molt sofisticat, però la seva mecànica és senzilla: endeutar-se allà on els diners són barats i invertir allà on es paga més. Per posar un exemple: si puc demanar diners prestats al 0,5% en iens, canvio aquests iens a dòlars i compro un bo que rendeix un 4%; la diferència (descomptades les comissions) és el meu guany.

El risc és en el que no es veu: el tipus de canvi. Si el ien s’aprecia, és a dir, si s’enforteix, tornar el préstec costa més (és més car). I si el Banc del Japó apuja els tipus, el finançament deixa de ser tan barat. Per això el carry trade sol prosperar quan la moneda de finançament es manté estable o es debilita, i es complica quan aquesta moneda s’enforteix o quan el banc central inicia un cicle de pujades.

Durant anys, el Japó ha estat la fàbrica mundial de diners barats. Durant dècades va lluitar contra la deflació mantenint els tipus extremament baixos i amb un fort suport al mercat de bons. Això va convertir el ien en una divisa ideal per finançar apostes en altres mercats: des del deute emergent fins a la borsa nord-americana.

El 2025, però, el guió va començar a canviar. A finals de gener del 2025, el Banc del Japó va fixar el seu tipus de referència al voltant del 0,5%. I el 19 de desembre el va elevar al 0,75% i va assenyalar, a més, que si el seu escenari d’activitat i inflació es complia, el continuaria apujant. Aquesta normalització també es va deixar notar en el deute públic, on les rendibilitats dels bons japonesos van registrar el salt anual més gran des del 1994, en un context de menor compra de bons per part del Banc del Japó i expectatives de noves pujades.

Què implica això per al carry trade avui? Que no desapareix, però es torna més fràgil. A començament del 2026, el dòlar rondava els 157 iens, un reflex que el diferencial de tipus amb els Estats Units continua sent ampli (la Fed mantenia el rang 3,50%-3,75% a finals del 2025). No obstant això, polítiques econòmiques més restrictives per part del Banc del Japó, juntament amb episodis d’incertesa en els mercats globals, on el ien és àmpliament considerat una moneda refugi tradicional, podrien fer que el “benefici” del carry s’estrenyés en apreciar-se la divisa.

A més, el tancament del carry trade sol tenir un efecte dòmino: si molts inversors desfan posicions alhora, venen actius a l’exterior per tornar el préstec i recompren iens. Aquesta recompra empeny el ien a l’alça, encara encareix més la devolució i pot forçar els altres a tancar. No cal pànic, només cal que el finançament deixi de ser “regalat” perquè l’ajust es noti en divises, borsa i crèdit.

Mirant el 2026, un dels factors clau serà el binomi salaris-preus. El Banc del Japó anticipa que la inflació podria moderar-se per sota del 2% a la primera meitat de l’exercici fiscal 2026 i repuntar després de manera gradual. En paral·lel, els seus sondejos mostren que moltes empreses planegen mantenir el 2026 creixements salarials similars als del 2025. Traduït: és probable que el Banc del Japó es mostri prudent a curt termini, però molt dependent de l’evolució de les dades macroeconòmiques de preus, creixement i salaris, amb uns tipus més alts que fa uns anys. Això redueix el combustible del carry trade i augmenta la probabilitat d’episodis de volatilitat quan els inversors es reposicionin.

En poques paraules, durant anys el Japó (tant per divisa com per tipus) ha estat la font “més barata” del sistema per al carry trade, però aquesta situació podria revertir-se, cosa que significaria la fi del diner barat japonès.