És la febre inversora en IA una nova bombolla?

La paraula bombolla ha tornat a sonar amb força en els últims mesos. Cada vegada que les borses baten rècords impulsades per empreses relacionades amb la intel·ligència artificial (IA), molts analistes recorden l’any 2000, quan l’entusiasme per internet va portar les accions tecnològiques a multiplicar-se abans d’un ensorrament estrepitós. Estem vivint una cosa semblant?

Una bombolla financera es produeix quan el preu d’un actiu —ja siguin accions, habitatges o criptomonedes— s’allunya molt del seu valor real perquè els inversors compren més per expectatives i emocions que no pas per fonaments sòlids. Durant un temps, els preus pugen perquè “tothom guanya diners” i ningú vol quedar-se’n fora. Però quan l’entusiasme s’esvaeix o arriben males notícies, els preus cauen bruscament i la bombolla esclata.

En altres paraules: una bombolla és una història que convenç molta gent que aquesta vegada “el futur serà diferent”. I aquesta frase sol ser l’avantsala d’una correcció.

Des que ChatGPT i altres aplicacions populars van demostrar el potencial de la IA generativa, els mercats han premiat de manera desproporcionada les empreses vinculades al sector. El 2024 i el 2025, companyies com Nvidia, Microsoft o Alphabet s’han convertit en les grans protagonistes de Wall Street, impulsant el Nasdaq a màxims històrics.

Només Nvidia, per exemple, ha arribat a multiplicar per més de sis el seu valor en tot just dos anys, superant el PIB d’Alemanya o el Japó després d'assolir els 5 bilions de dòlars de capitalització, amb la qual cosa s’ha situat com l’empresa més valuosa del món. Els beneficis creixen amb força, però també ho fan les expectatives: alguns analistes ja donen per fet que la IA transformarà tots els sectors i justifiquen valoracions difícilment sostenibles a llarg termini.

No seria la primera vegada que la innovació tecnològica genera una bombolla. El 1999, l’entusiasme per internet va portar milers d’empreses sense beneficis a cotitzar a preus estratosfèrics. N’hi havia prou amb incloure “.com” en el nom per atraure inversors. Quan la realitat no va complir les expectatives, el Nasdaq va caure més del 70 % i moltes companyies van desaparèixer.

Un cas diferent va tenir lloc el 2008, quan el problema no va ser l’excés d’optimisme tecnològic, sinó l’endeutament massiu. La bombolla immobiliària i la titulització d’hipoteques d’alt risc van generar una crisi financera global. En tots dos casos, el denominador comú va ser el mateix: una desconnexió entre preus i valor real, alimentada per l’eufòria i la sensació que els preus només podien pujar.

Què hi ha de diferent ara?

A diferència del 1999, moltes de les empreses que lideren la revolució de la IA sí que generen beneficis sòlids i disposen de posicions de mercat dominants. Nvidia, per exemple, té marges superiors al 50 % i controla una gran part del subministrament mundial de xips per a IA. A més, els bancs i els inversors institucionals semblen més prudents que aleshores, conscients dels riscos de sobrevaloració.

Tanmateix, les similituds psicològiques són innegables: eufòria, concentració del mercat en uns pocs valors i una narrativa de “canvi d’era”. Avui, les set empreses més grans de l’S&P 500 superen el 35 % de l’índex, una concentració que recorda els excessos de les puntcom. I encara que els beneficis actuals donin suport a part de l’optimisme, les valoracions ja descompten un creixement gairebé perfecte.

La intel·ligència artificial promet transformar l’economia i crear noves oportunitats d’inversió, però la història ensenya que tota revolució tecnològica ve acompanyada d’exageracions. No es tracta d’evitar el sector, sinó de mantenir el cap fred: distingir entre empreses amb models de negoci sostenibles i aquelles que només es beneficien de l’entusiasme passatger.

Com tota bombolla potencial, el desenllaç dependrà de quant de temps duri la fe col·lectiva que aquesta vegada, de veritat, “el futur serà diferent”.