Qui són els “bond vigilantes” i per què poden posar en escac els governs?

Amb un nom que sembla tret d’una pel·lícula de l’Oest, els bond vigilantes són una força real dins el món financer. Potser no surten gaire als informatius, però tenen el poder de condicionar les polítiques econòmiques de tot un país. A continuació explicarem qui són i com poden fer tremolar governs sencers.

Els bond vigilantes són participants del mercat de bons (sovint fons d’inversió, bancs o asseguradores) que, comprant o venent deute públic, segons la confiança que tenen en la gestió econòmica d’un país, pressionen els governs perquè mantinguin polítiques fiscals responsables. Així, quan perceben que un govern està incorrent en un alt dèficit pressupostari augmentant el deute o adoptant polítiques que podrien provocar inflació, venen els bons d’aquest govern en grans quantitats. I què passa quan venen els bons d’un país? Doncs que el seu preu baixa i això fa augmentar els tipus d’interès. Encareix, per tant, el finançament públic i pot obligar el govern de torn a reconsiderar les seves polítiques. Aquestes accions no són per motius ideològics, sinó perquè aquests inversors volen assegurar-se que el país podrà retornar-los els diners invertits. Quan perden la confiança, la seva reacció pot desencadenar una autèntica crisi de confiança en els mercats. I els governs, que necessiten finançament constant, es veuen forçats a reformular pressupostos o a aplicar retallades per recuperar el favor dels inversors.

Alguns exemples coneguts els trobem als Estats Units, durant els anys noranta, amb el president Bill Clinton, quan els dèficits fiscals creixents generaven preocupació al mercat. Els bond vigilantes van vendre massivament bons del Tresor i van situar la rendibilitat del bo a deu anys per sobre del 9 %. L’Administració Clinton va canviar de rumb i va aprovar retallades de despesa i augments d’impostos; així es va reduir el dèficit i, en conseqüència, la rendibilitat dels bons. També van actuar durant la crisi del deute a la zona euro el 2010-2011, fent disparar la rendibilitat dels bons grecs i italians. En el cas de Grècia, es va perdre l’accés al finançament als mercats, amb taxes d’interès superiors al 30 %, i va necessitar un rescat de l’FMI i la UE a canvi de dures mesures d’austeritat. Pel que fa a Itàlia, el bo a deu anys va superar el 7 %, que es considerava un nivell insostenible que posava en dubte la viabilitat del deute italià. Aquesta situació va acabar amb la dimissió de Silvio Berlusconi i el seu reemplaçament per Mario Monti. Més recentment, el pressupost presentat per Liz Truss al Regne Unit l’any 2022 incloïa un gran paquet de retallades d’impostos sense un finançament clar. Els bond vigilantes van vendre bons del govern britànic, fet que va provocar un fort augment dels rendiments. El Banc d’Anglaterra va haver d’intervenir per estabilitzar el mercat i Liz Truss va dimitir només quaranta-cinc dies després d’assumir el càrrec. Al Japó (2023-2024), després de dècades de mantenir tipus d’interès ultrabaixos, es va posar en dubte la continuïtat d’aquesta política i es van vendre bons, de manera que van pujar les rendibilitats. El Banc del Japó va començar a flexibilitzar el control de la corba de rendiments, cosa que va permetre una fluctuació més gran dels tipus. I fa poc, a França, els legisladors intenten avançar-se a l’escrutini dels mercats buscant fórmules per complir amb els objectius de dèficit.

En conclusió, els bond vigilantes no són persones concretes ni porten uniforme ni placa, sinó que és una manera de descriure el poder col·lectiu del mercat per castigar governs que consideren irresponsables. Quan perden la confiança actuen, i ho fan amb una contundència que pot fer canviar pressupostos o caps d’estat. Poden ser contrarestats, sovint, pels bancs centrals, que poden sortir al rescat comprant deute públic i així apaivagar la pressió dels mercats. Però no els hem de menysprear, ja que fins i tot poden afectar el nostre dia a dia ja que, per equilibrar el dèficit, el govern es pot veure obligat a reduir serveis públics com la sanitat, l’educació o les pensions, o a incrementar els impostos.