Per què us hauríeu de fixar en el “fossat econòmic” d’una companyia abans d’invertir?

Imagineu-vos que teniu un castell ple de tresors. Sense muralles ni defenses, qualsevol podria endur-s'ho tot. Ara penseu en una empresa com aquest castell: els seus beneficis futurs són el seu tresor, i el “fossat econòmic”, o moat, és la barrera que la protegeix de la competència, de manera que pugui generar caixa durant anys.

Des dels anys vuitanta, Warren Buffett fa servir aquesta metàfora a les seves cartes per descriure els avantatges competitius que permeten a una empresa resistir l’envestida dels rivals i mantenir alts retorns sobre el capital invertit. Tot i que el concepte ja existia anteriorment, va ser ell qui va popularitzar el terme “moat”, en equiparar les fortaleses empresarials als fossats medievals que envoltaven els castells.

Això no és màgia: sorgeix d'elements molt materials. Pot ser una marca tan arrelada que els consumidors estiguin disposats a pagar un sobrepreu, o la protecció que aporta una patent; també pot néixer d’un procés de producció tan eficient que cap competidor no aconsegueixi igualar el cost de fabricació. És essencial que aquestes barreres estructurals obliguin qui vulgui prendre clients a l’empresa a fer un esforç addicional —en inversió o temps—, cosa que frena el seu impuls d’entrar i protegeix la rendibilitat de l’empresa que ja ocupa el castell.

Mesurar la solidesa d’aquest fossat implica fixar-se en dues dimensions: la magnitud de l’avantatge i la seva durada. Primer, cal comparar el retorn sobre el capital invertit (ROIC) amb el cost mitjà del capital (WACC); la diferència reflecteix quant valor addicional crea la companyia cada any. Després, convé estimar quant de temps podrà sostenir aquest diferencial per sobre del que cobra el mercat per finançar-la.

Per què és tan important? Les companyies que reinverteixen els beneficis a alts retorns durant llargs períodes tendeixen a multiplicar-ne el valor de manera exponencial. Igual que l’aigua d’un fossat medieval es converteix en un obstacle gairebé infranquejable, els clients i els competidors acaben desistint si perceben que canviar de proveïdor els costarà més del que guanyaran amb l’operació. Aquesta resistència al canvi afavoreix la previsibilitat dels fluxos de caixa, redueix la volatilitat dels resultats i reforça la posició de mercat de l’empresa a llarg termini.

Els gegants dels mitjans de pagament són un exemple de fossat basat en l’efecte xarxa: com més usuaris i comerços accepten les seves targetes, més valor aporten les dues parts i més difícil és per a un nou participant captar quota de mercat. També hi ha empreses de software corporatiu que gaudeixen d’alts costos de substitució: migrar a una altra plataforma implica mesos de formacions, integracions i migracions de dades. Tot plegat dissuadeix el client de canviar, encara que hi hagi una oferta més barata.

Això vol dir que tota empresa amb un fossat ampli és una inversió segura? Ni de bon tros. Una mala gestió del capital o decisions estratègiques pobres poden acabar rebaixant l'amplada o la profunditat del fossat, per molt sòlid que sembli. Per això, juntament amb l’anàlisi de l’avantatge competitiu, cal revisar l’habilitat de l’equip directiu per assignar recursos, defensar-se de possibles innovacions disruptives i adaptar l’estratègia als canvis de l’entorn.

En definitiva, fixar-se en el moat abans de comprar una acció és com examinar la muralla i l’aigua que envolten aquest castell d’inversions. No n’hi ha prou que el tresor sigui valuós; és fonamental que hi hagi una defensa estructural que impedeixi als rivals arrabassar-te els teus beneficis futurs. Com més ample i profund sigui aquest fossat, més probabilitats tindràs de construir una cartera resistent, capaç de créixer de manera constant i de sobreviure a les envestides de la competència.