L’elasticitat: ciència de l’acció humana

Quan parlem d’elasticitat en microeconomia no ens referim a la capacitat de fer el pont en una classe de pilates. No. Aquí l’elasticitat mesura quant canvia una cosa (per exemple, la quantitat a d’un bé) quan en canvia una altra (com el preu, la renda del consumidor o el preu d’un producte relacionat). En altres paraules, és la sensibilitat, la hipersensibilitat fins i tot, dels agents econòmics davant uns certs estímuls.

La més coneguda és l’elasticitat preu de la demanda. Aquesta joia ens diu quant varia la quantitat demanada d’un bé quan en canvia el preu. Si puja el preu de les patates i la gent deixa de comprar-ne com si tinguessin bitxo, diem que la demanda és elàstica. Per contra, si puja el preu i la gent continua comprant-ne com si res, llavors la demanda és inelàstica.

I com es calcula aquesta meravella? Fàcil. S’usa la fórmula:

Si el resultat és més gran que 1, la demanda és elàstica (canvia molt). Si és més petit que 1, és inelàstica (canvia poc). Si és igual a 1, estem davant una demanda unitàriament elàstica, la qual cosa no emociona a ningú, però als economistes ens agrada esmentar-ho perquè no se senti exclosa.

I per què importa, això? Perquè afecta directament els ingressos. Si tens un producte amb demanda inelàstica (com la gasolina), pots apujar el preu i guanyar més. Però si vens gelats a la platja i t’entusiasmes amb els preus, pot ser que acabis amb tots els cornets fosos i cap ingrés.

A més de l’elasticitat preu de la demanda, n’hi ha de més tipus. Tenim l’elasticitat preu de l’oferta, que mesura com reaccionen els productors davant canvis en el preu. Si el preu puja i els productors es tornen bojos fabricant-ne més, l’oferta és elàstica. Si ni s’immuten, és inelàstica. I és clar, també hi ha l’elasticitat ingressos de la demanda, que ens diu com canvia la demanda quan canvien els ingressos. Si guanyes més i compres més sushi, aquest bé és normal i té elasticitat positiva. Si guanyes més i deixes de comprar fideus instantanis, aquest bé és inferior (i el teu paladar t’ho agraeix).

Fins i tot podem parlar de l’elasticitat creuada, que analitza com canvia la demanda d’un bé quan varia el preu d’un altre. Si puja el preu del cafè i augmenta la demanda de te, tots dos béns són substituts. Si puja el preu de les impressores i cau la demanda de cartutxos, són complementaris. I si no canvia res, llavors potser no estaven relacionats... o el consumidor està confós.

Un apunt per als curiosos: l’elasticitat és una eina útil, però derivada del comportament humà, que és el veritablement important. L’elecció individual, subjectiva i contextual, és el veritable motor. L’elasticitat ens dona pistes, però mai substitueix el judici dels agents en el mercat. I encara que sembli matemàtica pura, en el fons parla de decisions, desitjos i prioritats. És a dir, parla de nosaltres.

Un exemple. Imagina’t que puja el preu del pa. En la teoria convencional, si la demanda baixa molt, direm que és elàstica. Però amb esperit crític, preguntaria: Exactament per què la gent està deixant de comprar pa? És per un canvi en les preferències? Han descobert una dieta sense gluten? Hi ha por de la inflació? Un TikTok viral ha recomanat fer dejuni intermitent? L’elasticitat capta el «què», però no el «per què». I és aquest «per què» el que realment importa si volem entendre l’economia com a ciència de l’acció humana. L’elasticitat no actua, no tria, no somia amb vacances a la platja. Les persones, sí. Així que sí, l’elasticitat és útil… però amb compte. No és l’oracle de Delfos. És més aviat una llanterna que il·lumina part del camí.