Els nostres difunts no estan sols

Encara que el poeta va escriure “Qué solos se quedan los muertos”, penso que els nostres difunts no es queden sols. Els acompanya el nostre record, el nostre amor i la nostra pregària.

La commemoració dels fidels difunts porta al nostre cor el record de les persones estimades que se’ns n’han anat. La tristesa humanament molt comprensible que això origina pot ser il·luminada per la fe.

Quan els creients preguem pels difunts, ho fem al Senyor de la vida. No creiem en la mort com el punt final de la nostra existència, sinó com el pas a la vida eterna.

Els primers cristians consideraven la mort com “el segon naixement”. I, de fet, l’Església posa la commemoració dels sants, sempre que pot, el dia aniversari de la seva mort. Perquè és el dia que neixen a la vida eterna.

Jesús, en aquella conversa íntima amb els apòstols durant l’Últim Sopar, el Dijous Sant, els diu: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. Si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hi hauré anat, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic” (Jn 14,1-4).

La nostra fe en Jesús ressuscitat fonamenta la nostra esperança. Seguint-lo, tenim assegurada la meta: la casa del Pare del cel, on hi ha lloc per a tots.

Voldria recordar unes paraules del papa Francesc: “L’esperança cristiana consisteix precisament en això: davant la mort, quan sembla que tot acaba, reben la certesa que, gràcies a Jesús, la vida no acaba, sinó que es transforma per sempre”.

“En el Baptisme, rebem de Jesús ressuscitat el do de la vida nova que enderroca el mur de la mort fent-ne un passatge vers l’eternitat” (Spes non confundit, núm. 20).

Amb aquesta esperança confiem retrobar-nos amb els nostres difunts i gaudir junts.