Augmenteu-nos la fe

És la súplica dels apòstols després que Jesús els reclamés que perdonessin setanta vegades set a qui els ofengués. Ells se senten incapaços per a tal esforç i demanen a Jesús que els augmenti la fe.

La debilitat de la fe és una constant en els seguidors de Jesús. Ho era aleshores i segueix sent-ho ara. Tots volem tenir una evidència per creure, però Jesús sempre se’ns presenta com un misteri que reclama la fe: la fe no és fruit de la raó, sinó de l’amor de Déu dipositat en el cor de la persona.

Se’ns retreu que als cristians d’avui ens falta valentia per donar la cara i manifestar-nos com a creients, per proclamar que Jesús és l’únic Senyor i el seu evangeli és l’estil de vida que volem seguir.

Els cristians d’avui hem guardat la fe en l’esfera privada

Els cristians d’avui hem guardat la fe en l’esfera del privat. Pensem que ser creient m’afecta només a mi, a la meva relació personal i íntima amb Déu.

Hem confós el que és personal amb el que és privat i vivim com una doble vida: en privat ens sentim i ens confessem cristians i pel carrer vivim com si Déu no existís. O almenys no ho manifestem pas. No ens hem preguntat mai que un autèntic amor no es pot quedar en secret?

L’amor cal que sigui proclamat. La fe del cristià és una qüestió d’amor. Tenir fe és manifestar que Jesús és el centre de la nostra vida; acceptar-lo com a Senyor i, en conseqüència, proclamar-lo.

I, sobretot, viure a l’altura de l’amor que d’Ell hem rebut. I quan vivim així no reclamem cap reconeixement públic. Quan vivim cristianament no ens cal altra cosa que dir sincerament: “Som servents inútils, no hem fet res més que complir el nostre deure.”

La fe és qüestió d’amor. I l’amor es paga amb amor. De premi a la meva fe no n’hi ha altre que gaudir de l’amor de Déu. Llegim la profeta Habacuc: “El just viurà per la seva fe.”