La humilitat és una virtut elegant
El prestigi personal, el desig de sobresortir i de presumir, l’ànsia de notorietat i de cridar l’atenció són comportaments usuals en els ambients de la nostra societat. A qui és modest i humil se’l qualifica sovint d’infeliç o d’apocat. Rebel·lar-se contra les aparences socials i les ostentacions optant per una vida de senzillesa és anar contra corrent.
La litúrgia recull l’ensenyament de Jesús que ens parla de la humilitat en aquesta doble paràbola que hem escoltat:
- “Quan et conviden a una boda, no ocupis els primers llocs”. En pot venir un de més important que tu i reclamar-te que et facis endarrere i, així, avergonyir-te davant de tothom.
- “Quan facis un banquet, no hi convidis els qui et poden pagar convidant-te a tu”. Et sentiràs pagat i no podràs gaudir de l’alegria de la teva generositat. Més aviat, “convida aquells que no et puguin tornar la invitació”. I així gaudiràs sempre de la gratitud del convidat i de la satisfacció de la teva generositat.
La supèrbia és un pecat capital, molt de moda, encara que es vulgui dissimular de manera hàbil. Al superb no li importa trepitjar l’altre per enfilar-se en un afany de notorietat i reconeixement. No dubta a desfigurar la veritat o vendre el més íntim de si mateix per aconseguir popularitat.
El nostre catecisme recomana “contra la supèrbia, humilitat”. La persona humil sap donar el que té –dels seus béns i dels seus coneixements– sense ofendre l’altre: és discret i generós en oferir la seva ajuda; és senzill i agraït en rebre lloances i estimacions.
Santa Teresa defineix la humilitat com “caminar en la veritat”: la persona veritablement humil valora els seus talents i, sabent que són un regal de Déu, s’afana a desenvolupar-los no des de la supèrbia que encimbella i aïlla dels altres, sinó des de la lògica de l’amor que acosta a tothom, com a germans.