Crist ve i vindrà
Déu ve i vindrà. L’home espera, acull i vigila. Però, en paral·lel a aquests dos corrents (Déu ve i l’home espera), avança una altra més des que, alguns homes, van decidir apagar la llàntia d’una vigilància real i activa. Uns altres, en canvi, encara amb limitacions continuem esperant, acollint i espavilats perquè les nostres ànimes i els nostres cors no es vegin impregnats pel descrèdit a les nostres comunitats.
Ve el Senyor. De moltes maneres i en moltes circumstàncies. Una altra cosa és que (aliens a la vigilància) estiguem tan distrets que no sapiguem mirar en la direcció per on Déu i el seu Esperit bufa, ve i parla.
En aquest diumenge el meu pensament focalitza la mirada a la riba de qualsevol costa sembrada pels llegendaris fars. Sempre encesos i amb la seva important comesa: vigilant perquè els vaixells arribin a bon port.
La vigilància cristiana pot estar perfectament representada per aquest far que espera que el seu Senyor arribi en qualsevol moment. Per què? Perquè, si el Senyor s’acosta, no trobi obstacles per entrar en la vida dels qui creiem en Ell. Perquè, si el Senyor es decideix presentar-se definitivament, ens trobi atalaiant l’horitzó amb els prismàtics de l’oració, de l’escolta i meditació de la seva Paraula, de la riquesa de cor, intentant complir la seva voluntat i compromesos en el món amb els esquemes del seu regne.
Existeix una vella llegenda de la nostra parròquia de Sant Julià de Lòria sobre l’escultor del Crist de la Gràcia de la segona meitat del segle XVI. Havia tallat i finalitzat la seva obra quan, d’una forma imprevisible, la imatge li va parlar: “On m’has vist que tan bé m’has tallat?”. L’artista li va contestar: “En el meu cor, Senyor”.
En el cor és on hem de guardar un lloc privilegiat perquè Déu continuï parlant i ens continuï dient alguna cosa. És on valorem profundament la veritat de les coses i l’esterilitat de l’aparentment bonic. És on orientem el penell de la nostra existència i on es disparen també les llums d’alarma quan ens allunyem del Senyor. És on ens anem fent idea d’un Déu que, lluny d’amenaçar, ens diu que ve i que ens acull.
Pot ser que el moment que vivim ens convidi i ens empenyi a bufar i anar apagant aquests centellejos de vigilància. Tant de bo que, quan el Senyor vingui, no passi de llarg en veure les llums dels nostres cors apagades.
Si volem... podem.