Quina riquesa acumulem

Jesús, a l’evangeli, oposa la vida de qui tot ho basa en el tenir, en l’atresorar béns per a ell mateix, i la vida de qui cerca el ser i atresora riqueses davant Déu.

Amb una paràbola, il·lustra molt gràficament la insensatesa de posar la confiança en les riqueses. Dedicar tots els esforços al benestar material suposa una concepció molt baixa de la vida humana i estar abocat al fracàs.

Diu la paràbola: “Un home ric va fer unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant, es va dir: ‘Ja sé el que faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré uns de més grans... i em diré a mi mateix: tens reserves per a molts anys, reposa, menja, beu, diverteix-te.’ Però Déu li digué: ‘Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà?’”

El monòleg complagut del ric és interromput bruscament pel judici sense apel·lació de Déu. L’inventari de la seva fortuna, els plans d’ampliació dels graners, les consideracions sobre el sanejat estat de les seves finances, les dolces previsions de futur amb fartaneres incloses, acabaran de sobte: en una nit. Més, aquella mateixa nit. “Aquesta nit et reclamaran la vida.”

Davant la mort, no podrà presentar cap balanç de comptes. Les xifres dels beneficis són il·legibles la nit en què se’ns demana la vida. Aquelles hores només despunten unes altres xifres: les del ser, de la fraternitat, de l’alegria regalada, de l’amistat desinteressada, de l’amor fidel... i aquests números no semblen pas presents en els seus llibres de comptabilitat.

Molts estan preparats per presentar comptes perfectes. Però resulta que el que se’ls demana és la vida. Cal donar compte de la vida, no d’allò que hom ha amuntegat. És a dir, què has fet de la teva vida? Com l’has viscut? Quina orientació li has donat?

El ric és neci, no perquè mor. Sinó perquè s’equivoca clamorosament a l’hora d’escollir la manera de viure la seva vida.