Temptats a tot!

Amb la Quaresma iniciem aquesta marxa, lenta i reflexiva, cap a la Setmana Santa. Esperem que sigui en veritat un temps per tonificar i refer encara més la nostra trobada amb el Senyor. Estem en un moment decisiu per a la fe. Igual que a Jesús, també a nosaltres constantment, des de molts racons del món, se’ns convida a desertar. A l’abandó. Al dubte. Se’ns ensenya tot un mar de llibertats i, en realitat, després tot allò es converteix en un fang d’esclavitud. El Papa Francesc, abans d’ingressar a l’hospital Gemelli de Roma, ens deia: “No us desanimeu, assumiu un estat de missió permanent, crideu als que s’han allunyat, enfortiu la fe especialment dels infants i joves, encapçaleu la renovació espiritual i missionera”. Aquest primer diumenge de Quaresma ens fa adonar de la importància dels “espais” de Déu enmig del món. No cal allunyar-se fins al desert més llunyà per trobar-se cara a cara amb Déu. Avui, aquí, ara, en aquest moment dues grans forces, dins de nosaltres, estan convivint i lluitant: la força del bé, que ve tota ella de Déu i la inclinació al fàcil (cadascun en particular la coneix) des d’on se’ns insta a reverenciar-lo encara que sigui a costa de vendre o la nostra consciència o fins i tot la nostra dignitat de fills de Déu. El desert quaresmal ens convida a estar tot sol amb Déu, tot posant a punt el que som, el que tenim i el que somiem ser. La Quaresma, i aquest és el seu secret, no és sinó el crit de Déu enmig del món a través de Jesús. Com perdre de vista aquest aspecte? Com és possible que existeixin cristians que han deixat desertitzar la seva existència per no haver acudit des de la fe a l’amor de Déu? No hi ha dia, i tots en som testimonis, en què no aparegui una temptació per alguna cosa, d’algú i amb alguna cosa. Per què deu ser que, en canvi, no som temptats a romandre ferms en el nostre amor a Déu? On és el nostre amor primer? On hem deixat Déu? Temptats a tot, menys al més important! I és així. Déu, sent el centre de tot; de l’univers, de la terra, del mar i del mateix home, és sotmès una vegada i una altra a l’intent sistemàtic d’allunyar-lo del món. Molts, si poguessin, el portarien a un paratge on, per falta de l’aliment dels seus adoradors, caigués en l’oblit o en les urpes de la mateixa mort. Però no! Déu ha triat la resposta a tanta ingratitud. I el Bon Déu, que des dels nostres primers pares ens va regalar el do de la vida, ens torna a proposar: “El meu Fill vencerà l’odi, la mort, la incredulitat, la mentida i tot el que s’interposi entre l’home i jo”. I per a això ha nascut Jesús. Per complir aquesta voluntat magnànima de Déu, Jesús, pujarà a la creu. Perquè aprenguem que, si situem Déu al centre, mai ens faltarà res. Però si, per contra, el col·loquem com a “jugador reserva”, perdrem no solament el primer partit de la nostra existència, sinó que, a més, posarem en perill aquell altre segon de l’eternitat. Iniciem amb serietat, oració, eucaristia, compromís i amb convenciment, amb valentia i amb austeritat, amb orgull i amb temperament, aquest temps quaresmal. Integrem-nos amb Crist en aquests 40 dies, i ja veureu com al final, tot esforç val la pena i tot treball donarà el seu fruit: una Pasqua santa i bona. Si volem, podem. Val la pena.