Laïcitat positiva
El concepte de laïcitat positiva ha estat formulat en temps recents per l’excap d’Estat de França i Copríncep d’Andorra Sarkozy en alguns dels seus escrits i en algunes intervencions públiques. A Roma, tots recordem, potser una mica desconcertats, el discurs de Sarkozy en el qual va proclamar la rellevància de la laïcitat positiva. També Benet XVI va aprofitar el seu viatge a França per subratllar que la separació de poders, com tantes institucions i construccions intel·lectuals, té origen cristià... com també el Papa Francesc ens recorda. Vull recollir les paraules del Copríncep Macron quan darrerament deia: “Aquest diàleg és indispensable”. Si hagués de resumir el meu punt de vista, diria que una Església que intentés desentendre’s de les qüestions temporals no respondria a la fi de la seva vocació i que un president de la República que pretengués desentendre’s de l’Església i dels catòlics faltaria al seu deure. Estic convençut que la saba catòlica ha de contribuir ara i sempre a fer viure la nostra nació. Aquesta separació de poders no implica, com va entendre el laïcisme, que el temporal i l’espiritual hagin d’estar d’esquena l’un de l’altre. L’àmbit espiritual i la dimensió temporal, no corren en paral·lel. Més aviat, si seguim una versió oberta, positiva o integradora de la laïcitat, resulta que el religiós i el polític, sense identificar-se, han de col·laborar estretament per garantir la centralitat de la dignitat de l’ésser humà i dels seus drets fonamentals. En realitat, l’acció social de l’Església catòlica en tot el món, cuidant tantes vegades malalts, empresonats, atenent centres d’acollida de Càritas, Mans Unides, Intermón, Escoles, esplais de formació i lleure, demostra fins a quin punt la cooperació de l’Església és essencial en la responsabilitat social de l’Estat.
El diàleg entre Estat i religions, el reconeixement de la llibertat religiosa, han de possibilitar que el món espiritual deixi d’estar proscrit, expulsat en tants països de l’espai públic. Sobretot perquè, agradi més, poc o gens, resulta que dels múltiples aspectes que conformen la realitat, la dimensió espiritual o religiosa n’és un i, com a tal, ha de tenir el mateix reconeixement públic, almenys, que els altres factors que componen l’espai de la deliberació pública. L’Estat ha de crear les condicions, com proclama solemnement l’article 6.1 i l’article 11 de la Constitució andorrana, perquè la llibertat, en totes les seves projeccions, sigui real i efectiva. Per tant, l’Estat ha de facilitar el normal i raonable desplegament d’aquesta llibertat perquè, encara que alguns no comprenen el pluralisme, l’ésser humà té dret al lliure desenvolupament de la seva personalitat. Esperem que aquest nou, i vell, concepte de laïcitat positiva, oberta, plural, dialogant, o integradora, vagi a poc a poc acabant amb les versions unilaterals d’un laïcisme que té com a gran objectiu l’expulsió del fet religiós, específicament el catòlic, de la vida pública. El pluralisme sempre és positiu per a la convivència humana; l’unilateralisme, com es comprova diàriament, és negatiu, nociu. O no?