Hi havia un home ric... i un pobre que es deia Llàtzer

Sempre els educadors comprovem que un exemple val més que mil paraules. Sempre ens queda més una veritat que ens han transmès amb un conte que potser la que ens han explicat només amb conceptes abstractes. Jesús era un bon pedagog, i sabia quin era el millor sistema perquè els seus ensenyaments arribessin a tothom. Els evangelis ens han deixat molts d’aquests contes que al bon mestre Jesús li servien per fer-se entendre, per comunicar el missatge. Avui en l’evangeli d’aquest diumenge, trobem un d’aquests contes-paràboles. Té la virtut la paraula de Jesús, que tot i essent pronunciada temps fa, toca els problemes d’avui en dia. No passa de moda, té una punyent actualitat. Si escoltem o llegim avui aquest conte, ens hi podem trobar inclosos i ser nosaltres els personatges d’aquesta història. Parla d’un home ric, que no li posa nom, i d’un home pobre que sí que li’n posa, Llàtzer. Extrapolem una mica els personatges... Pensem en lloc de l’home ric, els països rics... aquesta Europa de l’estat del benestar, i en lloc del pobre Llàtzer, els països pobres. El ric es donava una bona vida, tenia instal·lada a casa seva la societat del benestar. El pobre, estirat vora el seu portal esperant satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric, els països pobres que esperen satisfer la seva penúria amb les engrunes que cauen d’aquest cau de benestar. Tenim molts Llàtzers a la porta d’aquesta rica Europa que, estant al seu portal, no els deixem entrar perquè no posin en perill la nostra riquesa. Que estan esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que cauen de la nostra taula... Aquesta nafra del nostre món, aquesta insensibilitat envers els països pobres, envers aquests Llàtzers que truquen a la nostra porta, i que ens neguem a donar-los pas... que veiem com molts d’ells són engolits pel mar perquè ens resistim a obrir-los les portes. Jesús molt gràficament vol fer-nos entendre la injustícia que tenim instal·lada en el cor i que ens fa insensibles als problemes i situacions dels nostres germans. Ens posem una bena als ulls, ens encerclem de murs daurats que no ens permeten veure què passa fora de les nostres fronteres. Potser això ho veiem massa lluny. Però ho tenim també a més petita escala a casa nostra. Es repeteix l’escena. La pregunta que ens podem fer avui és en quin personatge ens trobem reflectits. És casa nostra una daurada mansió tancada i barrada, on fruïm d’un benestar que ens encega i tanca en un egoisme escandalós, i no ens deixa veure els Llàtzers que tenim a la vora del nostre portal? Els tocs d’atenció que ens fa Jesús pretenen corregir aquests models de vida que desfiguren el que som, imatge de Déu. I Déu és un pare que té entranyes de misericòrdia i pretén que nosaltres, els seus fills, ens hi assemblem. Que Ell quan ens ha donat aquest món, ens l’ha donat a tots i nosaltres ens l’apropiem injustament i excloem el qui ens destorba o incomoda. El conte ens dona la clau pel canvi de les coses... i no miracles momentanis i espectaculars. És el que demana el ric perquè els seus germans s’adonin que estan en la via errònia... que un mort ressusciti i els vagi a parlar. Ja li diuen que això té només un efecte momentani. El que cal és escoltar la paraula de Jesús, perquè així ens vagi amarant el seu esperit i puguem actuar guiats, empesos, atiats per aquest Esperit com veritables fills de Déu, que estima tothom entranyablement. I quan s’estima de debò, el cor ja dicta què hem de fer per als germans.