Sortirem millors
Aquesta setmana farà sis anys de la pandèmia. No és que ho recordi tot, però sí que hi ha coses d’aquells dies que se m’han quedat per sempre. En aquella època treballava al bàsquet i la setmana anterior vam encadenar dos viatges. El primer a Turquia per l’Eurocup i el segon a Múrcia. En el vol de tornada de Turquia alguns passatgers portaven mascareta i ens els miràvem com si fossin uns friquis. El dia del partit, a Múrcia, dinàvem com sempre amb els amics del cos tècnic i vaig dir una d’aquelles frases que després et perseguiran per sempre. La conversa, com era habitual, girava al voltant del calendari, dels següents partits que ens venien i de com afrontar-los. “No sé per què perdeu el temps, la malaltia aquesta ho pararà tot”, vaig dir. Tenint en compte que la ràtio de barbaritats que puc dir per minut està molt per sobre de la mitjana, tots em van mirar i no van fer ni cas. I van fer bé perquè no tenia ni la menor idea del que estava a punt de passar. Segur que tots tenim alguna imatge d’aquells dies estranys privats de llibertat per prescripció sanitària general, un concepte totalment nou a les nostres vides. A mi, pel que sigui, se m’ha quedat aquella conversa, la sensació de refugi segur del pis que compartim amb la Gemma i la breu visita, a distància, de cada vespre amb els pares. Bé, això i olorar-ho tot com un setter perquè deien que si enganxaves la covid perdies l’olfacte.
Aquesta setmana farà sis anys de la pandèmia de la covid
En l’àmbit general tothom recordarà els aplaudiments a les finestres a les 20 hores per agrair als que havien de treballar sortint de casa, sobretot els professionals sanitaris, el seu esforç. “Sortirem millors”, es deia aquells dies. Sempre vaig tenir clar que no. Vam sortir iguals disposats a anar de pressa i a voler les coses per ahir. I és una pena perquè aquella energia que ens portava a aplaudir des de les finestres ens faria molta falta per sostenir i retenir aquest país tan confús nostre amb les dues mans i demanar-li que pari un moment ni que sigui per pensar on va tot plegat.