Precarietat

Durant molts anys Andorra va ser un país sinònim d’oportunitats. Un país petit, però capaç d’acollir treballadors d’arreu del món i d’oferir estabilitat als que hi naixien. El turisme, el comerç, la construcció i tots els altres sectors generaven llocs de treball i salaris suficients per viure amb dignitat. En efecte, no calia ser ric per prosperar i tothom podia pagar un lloguer assequible o comprar un primer habitatge, estalviar i projectar-se en el futur. La precarietat existia, però era molt puntual, per no dir gairebé invisible. Avui en dia el relat, però, és molt diferent, ja que, tot i que el país continua creixent en l’àmbit econòmic i genera riquesa, aquesta no reverteix sobre la gran majoria de la població i la realitat de molts residents s’ha tensat fins a un límit sovint insostenible. L’augment sostingut del preu de l’habitatge, la proliferació de contractes temporals o els salaris que no creixen al ritme del cost de la vida han dibuixat un escenari nou: treballar ja no garanteix viure amb tranquil·litat ni tenir un plantejament de futur. Les principals causes d’aquest canvi es retroben en les polítiques aplicades aquests darrers anys pels nostres dirigents, començant per una inversió estrangera i una especulació immobiliària totalment descontrolades i acabant amb una política fiscal amb incentius per a les rendes altes, als grans patrimonis i les societats. La precarietat no és el fruit d’un accident, és el resultat d’un model polític que ha prioritzat la competitivitat fiscal i l’atracció de riquesa per sobre de l’equilibri social. Andorra continua sent un país d’oportunitats, però cada vegada més selectives i dirigides a un nombre limitat de persones amb un poder econòmic molt elevat. El repte polític dels pròxims anys (i de les futures generacions de dirigents) sembla, doncs, evident, ja que hauria de consistir a decidir si es vol tornar a ser un país per a tothom o continuar sent un país només per a uns quants.