La penúltima
La setmana passada, a 6.000 quilòmetres d’aquí, una dona va ser agredida pel carrer per no cobrir completament els seus cabells amb el vel islàmic. Com ho sé? Per pur càlcul de probabilitats. A l’Iran viuen més de 90 milions de persones i aquesta classe de situacions han de ser freqüents. I de pitjors. Les dones allà ho tenen molt malament, sobretot des que el 1979 Khomeini va prendre el poder implantant una república religiosa que substituïa un règim podrit de corrupció. La possibilitat que aquests tirans fanàtics abandonin el poder, encara que sigui a hòsties, sempre serà una bona notícia. A 6.000 quilòmetres d’aquí les dones no tenen pràcticament drets a l’Iran. Ni en molts altres països de la zona amb els quals Occident comercia intensament cada minut de cada dia. Des de 6.000 quilòmetres de distància i amb macarrons, aigua calenta i Netflix, tenim llicència per triar que ens consterna molt perquè en el fons res no ens consterna gens. Nosaltres abans tindrem un disgust terrible si ens quedem sense cinc dies de vacances a fora perquè ens apugen el lloguer del pis que si maten 2.700 dones a pedrades a l’Afganistan. Ens han parit al costat bo del món i farem servir el forfet tant com puguem perquè, a més, actuem (només cal veure com reaccionem amb la immigració) com si tinguéssim més drets que la resta. I és en aquest món en què l’Amèrica de Trump ens demana que pugem al seu portaavions i donem suport a aquest Tour de bombes i llibertat. I no és tan fàcil. Els americans tenen un rosari previ d’operacions desastroses. Aviat pensarem en l’Iraq recentment i el campió de tot plegat és el Vietnam. Menció a part mereix com el seu patrocinat Bin Laden els va acabar atacant després. Una bomba o una bala sempre és la penúltima i els que creguin que totes les que s’estan tirant aquests dies ens faran més lliures estan tan equivocats com quan se’n foten de la inacció d’Europa, quan aquesta prudència és la que ens ha mantingut tranquils durant dècades fins que, sembla, ens hem atipat d’estar-ho.
Que aquests tirans deixin el poder sempre serà una bona notícia