La reforma que no arriba

Les darreres estadístiques publicades sobre l’estimació de la població tornen a confirmar la tendència de l’envelliment de la societat. Els menors de 15 anys representen avui el 10,7% del total, una xifra que disminueix any rere any. En canvi, la població de 65 anys o més ja representa el 15,9% i la previsió és que continuï creixent. Amb aquest context demogràfic, conegut per tothom, seguim esperant la reforma de les pensions.

Possiblement, tancarem una nova legislatura sense cap modificació, malgrat les evidències estadístiques, els advertiments constants de la comissió gestora del Fons de Reserva de Jubilació o les projeccions presentades per la CASS. Els responsables polítics expressen preocupació, però els mandats es van esgotant sense que s’assumeixi la responsabilitat d’impulsar una reforma estructural o, com a mínim, paramètrica.

El moment polític idoni per a les pensions no arribarà mai

És evident que la inacció evita tensions socials a curt termini, ja que qualsevol mesura que es pugui aplicar serà impopular. Però hi ha debats que no es poden ajornar indefinidament i que cal abordar amb seriositat. El moment políticament idoni per afrontar un canvi com aquest no arribarà mai.

Mentrestant, els treballadors que veiem com s’acosta l’edat de jubilació observem la situació amb inquietud. Sabem que el sistema és insostenible a llarg termini i la capacitat d’estalvi privat és cada vegada més limitada en un context de costos creixents. Vivim amb la incertesa de no saber quina pensió ens quedarà. Però encara genera més neguit no saber com ni quan es produiran les modificacions. Modificar les regles del joc a l’últim moment costen més d’encaixar. Ningú acceptarà de bon grat un allargament de l’edat de jubilació a les portes de la retirada, o una reducció de la pensió després d’anys cotitzant amb unes expectatives concretes.

Sens dubte, les reformes seran impopulars. Però encara ho serà molt més haver d’aplicar mesures dràstiques per manca d’anticipació.