L’èxit que no es veu

Arriba la sensació agredolça de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics. Dolça per a tots aquells que hi han arribat a participar després de molt d’esforç i agra per a tots els que s’han quedat a les portes o que no han aconseguit el seu objectiu, però sobretot per a tots els que han patit un accident donant-ho tot. Quan pensem en l’esport d’elit, sovint ens venen al cap imatges de podis, medalles i celebracions. Recordem els grans noms, les gestes memorables i les llàgrimes d’alegria. Però darrere de cada fotografia hi ha una història molt més complexa, feta d’hores d’entrenament, renúncies personals i, massa sovint, dolor físic i emocional. La trajectòria de Lindsey Vonn n’és un exemple paradigmàtic. Una de les esquiadores més exitoses de la història, però també marcada per un reguitzell de lesions greus que haurien fet abandonar molts altres esportistes. Cada retorn seu a la competició no era només una victòria esportiva, sinó una demostració de resistència mental i determinació, que ha demostrat fins a l’últim moment. Aquí també tenim les nostres Lindsen, que malgrat els accidents, de seguida pensen a poder tornar-se a calçar els esquís. Les lesions són la cara més cruel de l’esport. Una ruptura de lligaments, una fractura, una caiguda mal calculada poden truncar anys de preparació. I quan això passa, el focus mediàtic s’apaga ràpidament. El procés de rehabilitació és llarg, solitari i psicològicament dur. No hi ha públic aplaudint les hores de fisioteràpia ni els exercicis repetitius per recuperar mobilitat. No hi ha medalles per la paciència. Potser hauríem de redefinir què entenem per èxit esportiu. No és només guanyar. És resistir. És aixecar-se després d’una lesió. És continuar entrenant quan ningú et mira. És saber retirar-se amb dignitat. És haver-ho intentat tot perquè l’esforç de l’esportista no comença ni acaba en un podi. Pels qui hi han arribat i pels que encara sou al camí, teniu la meva més gran admiració.

L’esforç de l’esportista no comença ni acaba en un podi