Marxar de casa

Alguns partits polítics afegeixen al seu discurs del no als acords d’associació la pèrdua de sobirania. Si l’argumentari és que totes les lleis europees que s’aniran afegint a la nostra jurisprudència impliquen una cessió de sobirania, és evident que això ja s’està fent des de temps enrere. No podem legislar d’esquena a Europa, ni amb més acords ni amb menys.

En canvi, serem més sobirans si estem més protegits. Financerament, el nostre sistema bancari estarà sota el paraigua europeu, i això no és poca cosa, especialment després del pànic i el bloqueig creat per la FinCEN el 2015.

El segle XXI podem dubtar si aquest estatus té recorregut

Si l’estat andorrà està més reconegut i enfortit després de la signatura dels acords, Andorra podria plantejar un canvi institucional. El sistema institucional actual ens ha mantingut vius durant anys. L’equilibri entre el poder executiu dels comtes de Foix, primer, i, després, de l’estat francès, i el poder de l’Església, ens ha portat a ser un microestat enmig d’Europa. Ara bé, el segle XXI podem dubtar si aquest estatus té recorregut per al futur d’Andorra.

El nostre país té pendent la despenalització de l’avortament. Si continua sent penal, ni el teu metge de capçalera et pot orientar ni la CASS et pot ajudar. Si pensem a legalitzar l’avortament i l’eutanàsia, estarem topant amb l’Església.

Ara bé, no són els millors acords d’associació. La falta de previsió –i em consta que és així– d’un capítol que obligui els estats veïns a mantenir les vies de comunicació i les instal·lacions duaneres en perfecte estat és un dèficit important. L’estat actual de manteniment de les carreteres franceses és indignant, ofengui qui s’ofengui. Les solucions han de ser ràpides i contundents per part de l’estat francès.

Actualment, som un país que continua vivint a l’abric dels progenitors. Plantejar marxar de casa requereix valentia i reconeixement europeu en tots els àmbits. Si no, continuarem pagant puntualment la quèstia, no fos cas.