En què posa el cor la mirada?

Dale Carnegie va escriure una frase tan bella com exigent: “Arribem a identificar-nos amb allò en què es fixa el nostre cor. Lleva, doncs, el mentó, alça el cap: tots som déus en estat de crisàlide.”

Aquesta idea ens interpel·la directament: no som només el que fem, sinó sobretot allò a què donem atenció. El cor té una manera molt particular de mirar el món. Si s’atura en la por, acabem vivint com a éssers fràgils.

Si s’atura en el ressentiment, ens convertim en presoners del passat. Però si s’atura en l’esperança, en la bondat o en el sentit, comencem a transformar-nos sense adonar-nos-en.

Allà on fixem el cor s’està forjant la veritable identitat

Som criatures en procés. Ningú no neix acabat. Tots vivim dins d’una mena de crisàlide invisible, feta de dubtes, d’errors i d’aprenentatges. La vida ens modela a través del que estimem, del que admirem i del que desitgem arribar a ser. Deia Antoine de Saint-Exupéry que “no es tracta de preveure el futur, sinó de fer-lo possible”. I això comença per decidir cap on mirem.

Alçar el cap no és arrogància, és responsabilitat. Vol dir recordar-nos que tenim un potencial encara no desplegat. Vol dir no resignar-nos a una identitat petita quan dins nostre hi ha una vocació de plenitud. Quan posem el cor en valors com la veritat, la generositat, l’estima o la superació, anem construint, dia a dia, la persona que som.

Potser no som déus, però sí éssers amb capacitat de créixer, d’estimar millor i de viure amb més consciència. Cada decisió, cada pensament sostingut, cada mirada repetida va donant forma a les ales que encara no veiem. La pregunta és senzilla i profunda alhora: en què estic fixant avui el meu cor? Perquè allà, precisament allà, és on s’està forjant la meva veritable identitat.