Els nous creients

No vivim una era descreguda. Vivim una era amb nous déus. No tenen temples de pedra ni rituals antics, però sí newsletters, pòdcasts i conferències amb entrades exhaurides. La fe no ha desaparegut. S’ha actualitzat.

La tecnologia ocupa el lloc de la salvació. Tot problema sembla resoluble amb una app, un algoritme o una capa més de dades. Si alguna cosa no funciona, no és el sistema, és que no l’has optimitzada prou. Mesurem el son, els passos, la productivitat i fins i tot l’estat d’ànim. Confiem que més informació ens farà millors, més eficients, més feliços. La tecnologia no promet el paradís, promet escalabilitat. I això avui convenç molt més.

Tecnologia, ‘coach’ i biohackers, paradigmes de referència

Al centre del relat hi ha el coach. No com a professional concret, sinó com a figura simbòlica. El nou guia espiritual. Algú que no et diu què has de fer, però t’ajuda a descobrir que ja ho saps. El llenguatge és suau, motivador, sempre positiu. Tot depèn de tu. Si no arribes, és que encara no has treballat prou la mentalitat. El fracàs no és estructural, és personal. I això alleuja i pesa alhora.

Els biohackers tanquen el triangle. El cos com a projecte infinit. Dejuni intermitent, suplements, llum vermella, banys de gel. No per plaer, sinó per rendiment. El cos ja no és només un lloc on viure, és un sistema que cal ajustar. Hi ha una promesa implícita de control. Si ho fas bé, envelliràs millor, rendiràs més, patiràs menys. La vulnerabilitat es veu com un error de configuració.

Aquestes noves creences tenen una cosa en comú. Desplacen la incertesa cap a l’individu. Et donen eines, llenguatge i comunitat, però també et fan responsable absolut del resultat. Potser no són dolentes en si mateixes. El problema apareix quan oblidem que cap sistema, cap coach i cap rutina pot substituir allò més incòmode. Acceptar que no tot depèn de nosaltres. I que viure no sempre es pot optimitzar.

El repte potser no és optimitzar-ho tot, sinó acceptar el que no controlem.