Morir per viure
De ben petit, a l’escola em van presentar el fet de la mort com quelcom tenebrós. Una visió que vaig anar revertint, amb el pas dels anys. Sobretot amb l’ajuda de llegir les obres d’en Miquel Martí i Pol. De forma preferent el seu impressionant Llibre d’absències, que em va seduir.
Per sort, el pas dels anys ha comportat certa evolució en la forma de “mostrar” la mort als infants. Resta, però, molt de camí per recórrer. Puc entendre –fins a cert punt– que, en morir un avi, sovint s’impedeix als nets més menuts anar-lo a veure (al tanatori). Se’ls diu que “se n’ha anat” i ja està. Si un d’ells pregunta “on”, ens inventem la resposta “al cel”. Quan, no restant convençut, prega algun aclariment addicional, tibem de tòpics prou recurrents. Potser, fins i tot, amb aquella cara de tristor que ens interroga, els assenyalem un estel perdut al firmament d’un capvespre qualsevol. Una manera còmoda i fugissera per desempallegar-nos-en del tot.
La mort no deixa de ser una etapa més de la pròpia vida
Què pretenc amb aquesta reflexió? No res més que meditar a l’entorn del títol de la meva columna. Al cap i a la fi, la mort no deixa de ser una etapa més de la pròpia vida. D’acord amb una cita de n’Ingmar Bergman, “envellir és igual que pujar una gran muntanya. Mentre es puja, les forces minven. En canvi, però, la mirada és més lliure i la vista més ampla i serena”. Una veritat com un temple que moltes persones es neguen a assumir! Amb un rerefons farcit de positivitat global. Quan es produeix l’òbit en edats massa primerenques –a causa d’accident o malaltia– cal intentar trobar elements que ens “afinin el llapis” de les nostres respostes i aportin un hàlit de llum. És potser aleshores que trobem un estol de respostes més assenyades que apaivaguen millor la “curiositat” infantil.
Dit això, paleso el meu sentit record als parents, amics i coneguts que ens han precedit. Aquest i no cap altre voldria que fos el sotrac que ens remou el cos i ens fa bategar el cor. Tanco l’article amb una cita del poeta de Roda: “Fràgil, el temps se m’esmenussa als dits. Transcorre absurd entre foteses i, desvalgut, el veig allunyar-se i perdre’s l’ombra del jo tenaç i reptador, que ha conviscut amb mi sempre”.