Prendre decisions

Les darreres declaracions del Papa davant el cos diplomàtic acreditat al Vaticà han tornat a situar l’avortament al centre del debat internacional. El missatge és conegut: l’Església catòlica manté una oposició frontal clara a qualsevol despenalització. No hi ha gir doctrinal, ni obertura, ni matisos nous. I precisament per això, cal dir-ho clarament: ha arribat el moment de prendre decisions.

No perquè ho exigeixi Roma, sinó perquè ho reclama la realitat. L’avortament no desapareix per estar penalitzat. Simplement es desplaça a la clandestinitat, a la desigualtat i al risc sanitari. Les dones continuen prenent decisions difícils, sovint en silenci, mentre els estats miren cap a una altra banda, refugiats en conviccions morals que no són compartides per tota la societat.

L’avortament no desapareix per estar prohibit

La posició del Vaticà és legítima dins del seu marc doctrinal. El problema apareix quan aquesta visió condiciona legislacions civils i limita drets fonamentals. En societats plurals, les polítiques públiques no poden quedar segrestades per una única moral religiosa. Governar implica assumir responsabilitats, no delegar-les en dogmes.

En el cas d’Andorra, aquesta tensió és especialment evident. El debat sobre l’avortament fa anys que està encallat per equilibris institucionals i pors polítiques. Però l’immobilisme també és una decisió, i gairebé sempre juga en contra dels més vulnerables. Mantenir la penalització no protegeix millor la vida; només castiga més durament determinades vides.

Despenalitzar no és imposar, és garantir. És oferir marc legal, seguretat mèdica i acompanyament. És confiar en la capacitat de decisió de les persones. I és entendre que la política no pot continuar ajornant un debat que ja fa temps que la societat ha començat.

Perquè, al final, decidir no és un acte ideològic: és una obligació democràtica amb les ciutadanes d’aquest país.